|
|
En
el marc d'una reflexió global sobre la mediatització
dels drames humans, la taula rodona ELLE, moderada per Valérie
TORANIAN, va permetre iniciar un debat entre el
públic i els diversos actors de l'àmbit de la
informació: fotoperiodistes (Marcus
BLEASDALE, Heidi BRADNER),
una cap de fotografia de diari (Dan
TORRES, Libération), el filòsof André
GLUCKSMAN, Milana,
una jove estudiant txetxena, Laurence
BINET (de l'ONG Metges Sense Fronteres)…
A través dels exemples de Darfur, de Txetxènia
i del Congo, apareix una qüestió transversal,
que ha ressaltat el tractament mediàtic del tsunami:
quins són els desllorigadors, els mecanismes, "
les regles estranyes de l'aritmètica de la compassió"
(Valérie TORANIAN)
que permeten la mediatització o la no mediatització
dels drames humans en el món? En quina mesura l'exposició
d'aquestes situacions és " tributària
de l'interès que els presta el públic"?
Un
dels primers elements de resposta l'aporten els fotoperiodistes
els quals subratllen les dificultats de la seva feina. Dificultats
tècniques per anar fins al lloc dels fets, complir
les condicions draconianes exigides per les autoritats locals,
però també la dificultat d'haver de fer front
a la propaganda, tal com explica Heidi
BRADNER que treballa des de fa deu anys sobre Txetxènia
: " miro de fer per manera que la foto anul·li
aquestes idees".
Dificultats financeres, sobretot a l'hora de buscar fons per
realitzar reportatges, i dificultats en el diàleg amb
els diaris i revistes per publicar-los.
Marcus BLEASDALE recorda
que el seu projecte d'estudi del Congo data del 1998 (moment
en què ja s'hi comptabilitzaven tres milions de morts),
però el tema no va interessar els diaris abans de l'any
2002. Padrins, fundacions o beques li van permetre dur a terme
el seu projecte.
Les organitzacions no governamentals també tenen el
seu paper en la mobilització dels mitjans com han recordat
els fotoperiodistes Marcus BLEASDALE
i Kadir von LOHUIZEN,
i Laurence BINET de Metges
sense Fronteres, però això exigeix mantenir-se
particularment vigilants perquè hi ha risc d'instrumentalització.
|
|
 |
Dan TORRES de Libération
intervé per explicitar les opcions d'una redacció
davant de diversos temes i els mitjans de mobilitzar el seu interès:
" una fotografia ha d'explicar una història".
Per a ella, la feina en la premsa d'actualitat és "comprendre,
jerarquitzar, fer saber", principalment per a un diari:
" fer un diari és fer una tria cada dia i, per
tant, renunciar en alguna mesura. ". Una periodista del
diari Le Monde, corresponsal a l'estranger parla també
de la seva frustració davant de determinats drames humans:
" hom se sent culpable de no escriure prou, de no mostrar
prou".
La qüestió de la influència del poder econòmic
sobre la difusió de les informacions que planteja una persona
de la sala, es tracta des de diversos angles i es conclou apel·lant
a l'ètica de cada redacció ja que es fa impossible
generalitzar.
Aquesta
problemàtica dóna peu a unes consideracions del
filòsof André GLUCKSMAN
sobre la independència intel·lectual i filosòfica
de cadascú a l'hora d'acceptar una informació, afrontar
situacions que per a nosaltres són " signes de
la fi del món " davant les quals emmudim i refusem
de fer-nos preguntes: " preferim desviar la mirada abans
que no pas mirar abismes", diu parlant de Txetxènia.
El punt central d'aquesta taula rodona " ELLE " recupera
l'essència de la manifestació Visa pour l'Image
quan es parla de les situacions en què els periodistes
no poden fer la seva feina: "l'homenatge més gran
que es pugui fer a la premsa és mirar Txetxènia
quan no hi ha premsa; i és terrible".
La jove estudiant de Grozny, Milana,
subratllat l'esperança que la difusió de fotografies
i d'articles sobre el conflicte fa néixer en la jove generació
txetxena. S'ha d'evitar els " buits", els " forats
negres" (André GLUCKSMAN)
pels quals els drames humans poden escapar de la nostra consciència.
S'ha d'informar sobre la incapacitat d'informar: " el
fet de no poder informar, és una informació"
(André GLUCKSMAN) i
esmerçar-se per trobar biaixos a través dels quals
esquinçar el silenci. Per exemple, Internet i les associacions,
com ara " Etudes sans frontières " que permet
que joves de països trasbalsats cursin estudis a França,
iniciïn formes de comunicació, " crides d'aire"
(André GLUCKSMAN) per
a la població.
El paper dels fotoperiodistes també és preponderant
en la mesura que són testimonis; per a la corresponsal
del diari Le Monde: " els crims estan documentats".
Més enllà de la cobertura mediàtica, la informació
podrà donar lloc a un gest, una mà estesa envers
el sofriment i envers la nostra humanitat.
Sophie
MARTINEZ
|
