|
|
|
Christine
Spengler es va iniciar en la fotografia d'una manera, si més
no, sorprenent.
És filla d'una família alsaciana que es va instal·lar
a Madrid quan Christine tenia set anys. Va tenir el ferm propòsit
de ser escriptora fins als vint-i-tres anys edat a la qual
va fer la seva primera fotografia.
L'any 1970 després de la mort del seu pare, decideix,
juntament amb el seu germà Eric, anar " fins a
l'altra punta de món ".
El seu viatge comença al Níger en un poble de
sal i, sense sospitar ni per un moment que es tractava d'un
territori en guerra, decideixen travessar el desert del Ténéré.
A la sortida d'un congost es van trobar cara a cara amb uns
guerrers que els van fer presoners pensant que es tractava
d'espies. Va ser en aquelles circumstàncies, després
de 23 dies de captiveri, que Christine Spengler va tenir "
la revelació ".
|
|
 |
|
Va fer la primera fotografia de la seva vida al Txad, amb
una màquina amb un objectiu de gran angular prestada
pel seu germà " així, una cosa o altra
captarà ". Aquella fotografia ho va escombrar
tot, el divorci dels pares, el trasllat a Espanya, la mort
del seu pare...
A partir d'aquell moment, sense mai haver rebut cap formació,
va decidir " donar testimoni de les causes justes ".
Poc temps després va viatjar a Saigon per fer-hi el
seu primer reportatge i aconseguir ser contractada per Associated
Press. D'aquella primera experiència en guarda el seu
sobrenom "Moon Face " amb el qual van batejar-la
uns soldats nord-americans i el record del primer porro que
es va fumar per festejar la seva nova feina. Després
es van anar succeint reportatges, a Irlanda del Nord, a Cambodja,
a Bolívia, a l'Índia...Va ser a Calcuta, segons
ens explica, que va descobrir que també havia de fer
fotos verticals " per a les portades ".
Avui, Christine Spengler creu que el fet de ser dona li ha
estat més avantatjós que no pas el contrari,
ja que anar coberta amb un vel, a l'Iran o a l'Afganistan,
li donava llibertat de moviments i facilitat de contacte.
Per altra banda, no haver-se casat ni tingut fills li permet
viure sense lligams i disposar del temps necessari per realitzar
els seus reportatges.
Tot i que Moon Face es considera " una fotògrafa
de la vida i de l'esperança ", superada la decepció
que en un primer moment li va produir veure les seves fotografies
exposades a l'antiga presó de Perpinyà, reconeix
que hi escauen.
Finalment, resumeix la seva carrera dient que la seva feina
és mostrar " el dol del món ".
Emmanuel
Lopez
|
|