|
Enguany, Visa pour l'Image acull Paul
Fusco amb "Bitter Fruits ", un
reportatge amb el qual es proposa denunciar una faceta de
la guerra d'Iraq que el govern camufla : el dolorós
retorn de les seves víctimes nord-americanes a les
famílies.
Des del mes de març de 2003, als Estats Units no hi
ha hagut cap cobertura mediàtica dels enterraments
dels soldats (homes i dones) nord-americans. Aquest tema té
relació amb el que tracta Lynsey
Addario en el seu reportatge sobre els ferits nord-americans,
i que també presenta Visa pour l'image.
En ocasió de la conferència pública que
Paul Fusco va oferir al Palau de Congressos de Perpinyà,
el fotògraf va denunciar clarament el principi de propaganda
que aplica l'actual administració dels Estats Units,
per a la qual el precepte sembla ser, en paraules de Fusco
: "només moren els dolents". El seu
reportatge neix de la voluntat de demostrar la contrapartida
inevitable de la guerra a l'Iraq : també hi ha nord-americans
que moren en aquest conflicte.
Per a la realització del projecte, a partir del 2003
ja comença a fer recerques de llarg termini: la premsa
local és l'única que pot anunciar, a l'apartat
"necrològiques", els actes de comiat
que es porten a terme amb la màxima discreció.
Quan Paul Fusco aconsegueix
arribar al lloc de l'acte, hi és acollit per militars
que li prohibeixen l'accés a l'enterrament, i l'impedeixen
fins i tot adreçar la paraula a les famílies
per tal de demanar-los ell mateix el seu consentiment per
fer fotografies. Malgrat tot, dispara i de vegades els membres
de la família el veuen i ho accepten amb la mirada,
per una acord tàcit sobre el fet que el públic
ha de poder estar al corrent d'aquestes tragèdies familiars
tot i que, a escala del país, se'n silenciï la
història.
Essent
com són, sensibles i respectuoses, les seves fotografies
inspiren compassió i respecte per les persones que
passen per la prova de perdre un ésser estimat.
|
|
 |
Amb humilitat, el fotògraf s'excusa prop d'un dels
assistents a la conferència que li retreu que les
fotografies no siguin particularment rebels o que suscitin
la revolta, adduint que és allò que representen
el que ha de convidar l'espectador a la reflexió,
a construir la seva veritat sobre l'actitud que ell qualifica
d'hipòcrita, que han adoptat els dirigents polítics
d'un país que es vanta de ser un model de democràcia..
Només amb la introducció que Fusco
va escriure per a lexposició, ja n'hi ha prou perquè
l'espectador comprengui allò que el reportatge desvetlla.
A banda de les intimidacions, no hi ha cap censura oficial,
però cap dels tres principals magazines nord-americans
no ha volgut publicar el reportatge i no han pogut donar
una raó clara del seu refús. La revista Mother
Jones és l'única que va publicar el reportatge
en el seu número de gener del 2005.
A Europa, les imatges es van publicar abans de les eleccions.
Per a Paul Fusco, aquesta
guerra, que pretén portar la democràcia a
les nacions, és grotesca i va ser justificada per
mentides, i quan s'han descobert aquestes mentides, se n'han
anunciat d'altres. Una mare, sola, ha endegat una resistència
en forma de denuncia, i ha acabat per fer-se notar, i ha
aparegut a la portada del New York Times amb la frase "
El meu fill ha mort per mentides". Poc a poc,
altres mares de soldats morts surten del silenci, i Paul
Fusco té l'esperança que tinguin
lloc altres manifestacions i que l'opinió pública
acabi reaccionant.
Paul Fusco subratlla
amb derisió que, com que no pot tornar enrere, el
president nord-americà últimament ha fet girar
les coses d'una manera nova : justifica el manteniment de
les forces nord-americanes a Iraq basant-se en la idea que
cal continuar el combat perquè aquests soldats no
hagin mort per a res.
Florence DENEFLE
|
|
