A la pregunta: Com va fer-se fotògraf?, les estrelles de Perpinyà sovint contesten amb una facècia. La Felicia Webb no és una excepció: "Per accident!", contesta. Fa cinc anys treballava des de feia un temps com a periodista, una mica per tot el món. Aleshores, un dia que feia una investigació en una de les zones apartades de Mèxic, va pensar que potser li aniria bé aprendre a fer servir la càmera per fer una o dues fotografies de cara a dinamitzar els seus textos. Greu error! "Jo pensava que simplement aprendria una nova tècnica i vaig descobrir tot un camp d'acció, una passió, un nou mitjà d'expressar-me". Des de l'Índia, on fotografia les noves operacions de les cataractes, fins a Florida, on allò que atrau el seu objectiu és una comunitat de gais retirats, passant per Kosovo, l'Argentina, l'Azerbaidjan, la Felicia Webb s'ha anat centrant en la imatge.

A través del seu treball sobre l'anorèxia mental, que s'exposa al Convent dels Mínims, la Felicia Webb ens obliga a fer-nos preguntes sobre una malaltia molt estesa, però sovint ignorada i, si més no, encara misteriosa. Durant dos anys ha penetrat en la intimitat de dones lacerades per aquest mal. Les seves imatges sovint són violentes, angoixants, i ens descriuen una malaltia molt seriosa, física i psiquiàtrica alhora. Els estudis de les malaltes més greument afectades, mostren índexs de mortalitat que oscil·len entre el 15% i el 21%. En canvi, quan la fotògrafa cita les xifres de 8 milions de malaltes als Estats Units i d'1 milió al Regne Unit, es refereix a la població total de malalts, de gravetat variable (En aquest cas els índexs davallen fins a entre un 2 i un 5%).

En qualsevol cas, les imatges de Felicia Webb exclouen l'opinió corrent que considera l'anorèxia com una malaltia "d'idiotes que farien bé de tenir cura d'elles mateixes". El culte d'estar prim, si bé és el signe d'una societat i d'una cultura acomplexada per l'alimentació, i si bé fomenta els desordres alimentaris, no explica de cap manera l'anorèxia mental. Aquesta malaltia més aviat és el reflex de trastorns més greus; de fet, es tracta d'un "mètode" d'autodestrucció. "Les anorèxiques sovint es refereixen a la seva malaltia com la seva millor amiga -i alhora com el seu pitjor enemic- perquè per als malalts és una manera de deixar la vida al marge, de separar-se completament del mon exterior", explica la fotògrafa. L'obsessió pel control i el dolor físic els impedeix fer front a la vida".

Els comentaris dels malalts que acompanyen les fotografies, són terrorífics de reals que són. Per fer conèixer millor l'anorèxia, Felicia Webb preveu realitzar un CD, un diaporama comentat pels malalts. Ja ha estat en portada amb un dossier d'onze pàgines al Sunday Times, però després de la seva visita a Perpinyà s'adona que està lluny d'haver acabat el tema. Parla de fotografiar homes i infants víctimes de la malaltia, d'abordar les cures hospitalàries. Per altra banda, acaba de rebre una donació de la fundació Hasselbld per al seu treball, o sigui que no té altra opció que tornar-s'hi a posar!

Adrien Laplanche