La cèlebre fotògrafa de Time acaba de publicar, editada per National Geographic Insight, una antologia del seu treball entre bastidors a l'escenari presidencial nord-americà, des de Carter fins a Clinton: Public and private. Recordem l'exposició de Robert Mc Neely a Visa pour l'Image del 2000 (vegeu arxius), sobre la campanya presidencial d'Al Gore. El treball de Diana Walker és sensiblement diferent: no és la fotògrafa oficial de la Casa Blanca, i si bé ha sabut obtenir, amb Time, un accés privilegiat darrere l'escenari, sempre ha estat per a ocasions específiques amb l'objectiu de publicar el treball en una publicació en concret. Sinó,generalment, Diana Walker sempre s'està a l'altre costat de la barrera, amb la munió de fotògrafs que cada dia cobreixen la seu de la presidència per a les publicacions del país.

Aquesta ha estat la seva professió un de cada dos mesos durant almenys 23 anys. La resta de temps, Diana Walker el dedicava a un reguitzell de temes, sempre centrats en la gent. Fins i tot va treballar durant quatre anys seguits per a l'informe anual de la companyia Total, fotografiant els seus empleats i obrers arreu del món, Aviat es podrà tenir una visió general de tot això gràcies a una retrospectiva al Smithsonian Institute, el museu de la història americana de Nova York.

Essent mare de família resident a Washington D.C., quan va decidir llançar-se en el fotoperiodisme a la segona meitat dels anys setanta, semblava natural que Diana Walker s'inclinés per la Casa Blanca. "La política m'interessava i a Washington, quan la premsa necessita fotos per a les notícies, provenen o bé del Capitoli o bé de la Casa Blanca. Per tant, em vaig espavilar amb allò que tenia a mà. Vaig començar a fer com un mostrari de polítics que enviava a la premsa de Nova York. El Village Voice em va demanar algunes fotografies, i després Time, Fortune, Life. De seguida tot va començar a prendre envergadura i vaig signar un contracte amb Time"

A partir d'aquell moment vaig cobrir la Casa Blanca un de cada dos mesos. Això vol dir que cada dia havia de ser allà quan el president començava a treballar -i alguns començaven ben d'hora! I no parava fins que les entrevistes públiques havien acabat. Un dia a la Casa Blanca pot ser força avorrit per als fotògrafs. Tot depèn de l'agenda del president. Sovint el fotògraf s'està palplantat esperant que es presentin allò que en diuen les oportunitats fotogràfiques, és a dir els moments oberts a la premsa i que de vegades duren amb prou feines dos minuts, o sigui, 40 segons.

Aleshores tothom es precipita per ocupar una posició correcta, i de vegades hom es troba totalment atrapat entre els principals competidors. Hom mira de moure's al voltant de l'escena, però, tret de quan se surt a l'exterior, tots acabem fent més o menys les mateixes fotografies".

Va ser, doncs, per sortir d'aquest esquema clàssic que, juntament amb Time, Diane Walker va tenir la idea de demanar l'exclusiva per a determinades ocasions específiques. Per exemple, el dia de les eleccions. "Crec que si ha funcionat tan bé és perquè hem sabut no abusar del privilegi, perquè ells comprenien les nostres motivacions i perquè les coses sempre van anar molt bé. Atès que va ser per reacció a la nostra iniciativa que altres revistes també s'hi van posar, vam mantenir una mena de preeminència.

"Quan treballo, estic a l'aguait de tot allò que pugui il·luminar, encara que sigui poc, la personalitat del president, allò que ens mostri l'home que s'amaga sota la funció que exerceix. Els seus costums i, sobretot, les seves relacions amb les persones que conformen el seu entorn. El simple fet de veure'l escriure m'interessa. Les manigues arremangades, qualsevol cosa que sigui espontània, natural, quelcom que desentoni de la rigidesa oficial. I les relacions amb els altres. Mireu aquestes imatges dels Clinton al barco presidencial, a quilòmetres de qualsevol representant de la premsa: ell li aparta els cabells de la cara, li agafa la mà i la li besa; ella li somriu. I són de l'any 1998, al bell mig de l'afer Lewinski! No trobeu que diuen molt aquestes imatges? No trobeu que és una sèrie de fotografies important? Els cínics m'han dit que feien comèdia per a mi. Li'n vaig parlar a la senadora Clinton i estava indignada. Em va contestar que la gent estava boja de pensar que es podia fer comèdia les vint-i-quatre hores del dia. "A la Casa Blanca s'hi viu enmig d'altres persones permanentment. T'hi has d'acostumar per força i ets natural per força: simplement ja no se'n fa cas de la presència dels altres.

Diana Walker continua fullejant el seu llibre i comentant tots els moments en què la van venir a buscar o en què la van deixar endinsar-se en la intimitat dels presidents, en tots els casos en exclusiva. Tots aquells moments en què es presenta de sobte, i es pregunta per què s'hi troba allà exactament: on és la foto? Clinton és allà, fora d'escena, s'entrena amb dos dels seus col·laboradors a respondre les preguntes. Ella gira al voltant de l'espai per trobar un angle adequat. I, de cop i volta, Clinton ensopega en una pregunta, s'agafa el cap entre les mans aparentment desesperat. Heus ací el moment revelador que ha vingut a buscar. La fan entrar quan Reagan i Gorbatxev es diuen adéu. I en el moment de donar-se la mà, l'americà reté la mà del soviètic posant-hi la seva altra mà al damunt, i tira el cap enrere per dir alguna cosa. Heus ací l'expressió reveladora! Assisteix a una vetllada oficial a la Casa Blanca, i de sobte veu que en Clinton i el seu millor amic parlen amb veu baixa una mica apartats. Heus ací un instant especial. Clinton es relaxa jugant a cartes a l'avió presidencial. Reagan fa una broma i tots els seus col·laboradors esclaten a riure. Clinton i Al Gore preguen abans de compartir l'àpat. Heus ací moments en què l'home de carn i ossos es dibuixa dessota el president. Heus ací allò que Diana Walker ha buscat durant 23 anys i que ha trobat, indubtablement.