Era una vegada Bollywood…

Jonathan Torgovnik va néixer el 1969 a Tel-Aviv. Va començar a interessar-se per la fotografia a l'edat de 16 anys, però la seva veritable escola, segons explica, va ser el servei militar. A Israel, tots els homes han de fer el servei durant tres anys: ell es va enrolar com a fotògraf i va poder cobrir moltes de les activitats militars israelianes. Després va fer un viatge a Àsia, sobretot per Índia i Nepal, però sense càmera fotogràfica. Va ser aleshores que va descobrir el fenomen de Bollywood. Li va produir una impressió prou forta per decidir tornar-hi uns anys més tard, un cop acabats els seus estudis d'art a Nova York, quan va guanyar un premi Kodak de 2.000 dòlars després d'haver participat en el conegut taller Eddy Adams Workshop. Des d'aleshores treballa per diverses revistes, però Bollywood s'ha mantingut al centre del seu interès.

Bollywood, ens explica, és una contracció entre Bombai i Hollywood. Encara que això no ha de fer pensar que tots els estudis de cinema indis són a Bombai. A l'Índia hi ha ben bé una quinzena de llengües regionals, de manera que cada gran regió té la seva pròpia indústria cinematogràfica, amb nivells de modernitat i criteris estètics que els són específics. Per adonar-se'n només cal comparar els panells promocionals de Bombai i els de Madràs, per exemple. No tenen gran cosa més en comú que les seves dimensions colossals -sovint més de trenta metres d'alçada! A Bombai s'imprimeixen amb mètodes industrials, damunt de paper setinat, i els actors tenen un aspecte molt americanitzat. A Madràs, en canvi, els panells es pinten a mà, les actrius estan més plenetes i els homes porten gairebé sistemàticament bigoti...

A través d'aquest reportatge sobre el cinema, Jonathan Torgovnik ha volgut oferir una mirada fresca de sobre l'Índia. Ha procurat de totes totes evitar el " kitsch " i, al contrari, s'ha esforçat per mostrar l'immens paper que juga el cinema en la cultura índia contemporània. Per al poble indi, el cinema representa un mitjà únic de submergir-se en un món de ficció que està profundament vinculat a la seva cultura. Per altra banda, molts indis descriuen l'experiència a l'interior de la sala de cine fosca com una experiència religiosa. I no és veritat que a les estrelles de cine índies molts les adoren com a divinitats, gairebé? També s'ha de dir que tota pel·lícula índia respecta escrupolosament una estructura gairebé ritual segons la qual, entre altres coses, ha d'acabar amb un final feliç i ha d'incloure almenys 5 o 6 seqüències de cant i de danses, amb miríades de dansaires al voltant dels personatges principals?

Torgovnik mostra també com el cinema indi i les aspiracions de la societat índia s'alimenten mútuament, fins al punt de ser indissociables. Això també val per als valors familiars (l'heroi sempre estima bojament la seva mare), i per als imaginaris polítics. Tant és així que molts actors famosos, pel fet d'haver encarnat papers d'herois, reis o déus, passen a encarnar l'ànima de l'Estat -la qual cosa els ofereix oportunitats de fer carreres polítiques molt més prometedores que la de qualsevol Schwarzeneger… Una de les imatges del fotògraf il·lustra particularment bé aquest fenomen: mostra la tomba de M G Ramachanduan, qui va ser actor i primer ministre de Tamil Nadu ; damunt de la tomba, punt de pelegrinatge regional, un home prostrat esperant sentir la veu del gran home.

La part del seu llibre -Era una vegada Bollywood- que Jonathan Torgovnik prefereix, és la que tracta dels cinemes ambulants. Sovint és una professió que es transmet de generació en generació, no pas perquè sigui gaire lucrativa, -de fet, tot just garanteix la subsistència- sinó perquè porten als habitants de les zones rurals una alegria que supera la imaginació. De vegades, esperen el cinema durant anys! Jonathan parla de la fotografia en què un nen agita enlaire nerviós i excitat la seva primera entrada de cine. Els cinemes ambulants sovint es queden una setmana sencera als pobles. Munten un tendal per poder organitzar diverses sessions durant el dia -un tendal que sovint pot contenir un miler d'espectadors asseguts a terra. I durant 5 o 6 dies seguits projecten les tres pel·lícules que els lloga una companyia de distribució. El fotògraf es recorda de dos nois que van assistir a totes les sessions de la setmana: en total 15 pel·lícules, cinc vegades cadascuna! Quan se sap que sovint s'ha de triar entre menjar o anar al cine...

Adrien Laplanche