JB
Russell
Angola: pau, mines i fam |
Des que va deixar
l'agència Sipa, a principis d'any, JB Russell treballa de freelance.
Tot fent broma, s'aplica una nova sigla: "Sóc un SBF, sans
boulot fixe", (sense feina fixa). És a Visa Pour l'Image
amb un reportatge sobre Angola, on s'acaba de posar fi a quaranta anys
de guerra civil: l'ofensiva governamental de finals de l'any 2001 va
liquidar l'Unita. I aquesta vegada es diria que la pau no és
una il·lusió. Jonas Savimbi, el tristament famós
cap dels rebels és mort; els seus generals són morts.
L'embargament que pesa damunt dels diamants de la zona Unita, aplicat
no gens sistemàticament, potser ha donat els seus fruits. "A
finals del 2001, jo pensava assistir a una ofensiva governamental més",
explica el fotògraf. "Aleshores es deia que l'Unita estava
aplegant forces per atacar millor, com va passar l'any 1994; però,
de fet, el moviment estava molt més afeblit del que es creia.
Faltava diners, els soldats vivien de rapinyar les poblacions. Amb
l'ofensiva governamental i la mort dels líders el moviment es
va desmembrar totalment".
Es poden tenir
somnis de pau novament. Però les preocupacions encara no s'han
acabat ni molt menys: la conseqüència de la política
de terra cremada de l'exèrcit governamental, la fam, apareix.
Apareixen les conseqüències de tanta guerra: una tercera
part dels 15 milions d'angolesos són desplaçats. És
el país més minat de l'Àfrica. "A més,
encara falta desmobilitzar els soldats. Quan hom pensa en el problema
de la propietat de la terra i en l'absència total d'economia,
s'adona que Angola té un potencial de conflictes molt important.
Hi ha moltes armes circulant i els angolesos d'avui sempre han viscut
en guerra", recorda JB.
|
|
 |
|
JB
Russell va anar a Angola en dues ocasions, el mes de novembre, coincidint
amb l'ofensiva, i el mes de maig, al principi de la fam. La tragèdia
que significaven aquells esdeveniments no li va impedir enamorar-se
d'aquest país màgic i somiar amb les seves riqueses. I
és que, Angola, que està situat a la costa atlàntica
africana, al sud del Congo i al nord de Namíbia, és una
terra fèrtil, a l'est hi abunden els diamants de primera qualitat
i té les reserves més importants de petroli off-shore
de l'Àfrica (Angola és el proveïdor de prop del 15%
de les importacions americanes!). Malgrat això, fins ara, aquestes
riqueses només han servit per finançar la guerra. Les
lluites per la independència ja es dibuixaven calcades del conflicte
de guerra freda: (sobre això, s'ha de llegir l'extraordinari
llibre de Ryszard Kapucinski, D'une guerre à l'autre), i van
acabar adoptant l'aspecte de les terribles guerres del diamant -situacions
inextricables de guerrilla i d'Estat dins de l'Estat. El sortilegi de
la riquesa a l'Àfrica és ben real. I si hom observa el
perfil habitual de les economies rendistes, no pot deixar de ser pessimista…
Però
no ens quedem aquí. Angola no és només això!
"Angola és un d'aquells països que et retenen, que
et deixen quelcom a dins, que et remouen profundament. El que és
més increïble allà, és el paper que té
la música en cadascun dels aspectes de la vida. Tothom canta,
ritmes molt suaus, en qualsevol ocasió. Si hom para l'orella,
en un hospital, al carrer, per la finestra, se sent sempre algú
cantant o música que surt d'una ràdio, un ritme endimoniat."
El fotògraf explica els cants i els plors barrejats d'una mare
abocada sobre el cos del seu fillet; es tracta d'una escena que va viure
al seu segon viatge, el mes de maig d'enguany, a l'inici de la fam.
"És una de les coses més tristes i més emotives
que mai he vist", declara. Per fer-se una idea de la tristesa i
de la musicalitat de l'ànima angolesa només hi ha una
solució: l'any passat a França es va redescobrir els àlbums
de Bonga Angola dels anys 1972 i 1974. Bonga és el compositor
de la famosa cançó, interpretada per la cantant Cesària
Evora que és una súplica dramàtica als soldats.
Tota l'ànima d'Angola devastada per la guerra, tot el ritme de
l'Àfrica, tot l'esperit humà és dins la seva veu.
|
| Adrien
Laplanche |
|
