Enguany el gran descobriment de la sèrie "arxius" a Visa pour l'Image és, sense cap mena de dubte, Markov Grinberg. Aquest descobriment el devem a Marc Grosset, l'antic director de Rapho, que rastreja incansablement la memòria russa a la recerca de testimonis de la vida quotidiana dels soviètics. I de fet, moltes de les imatges que es presenten aquí són úniques.

Per comprendre la fotografia soviètica, s'ha de conèixer les condicions en les quals s'exercia l'ofici. En primer lloc, la Segona Guerra Mundial marca una cesura radical: abans es vivia l'edat d'or. Abans de publicacions n'hi ha a dojo. Hi ha feina per a tothom, gairebé sense competència. És l'hora de la Revolució, l'hora de les llibertats. Els anys vint també són el moment en què Markov Grinberg, jove periodista de províncies, s'arma amb una màquina de fer fotos per donar testimoni de tot allò que passa a la jove URSS, i esdevé el corresponsal de les principals agències de Moscou. L'entusiasme és palès: certament: no hi ha gens de propaganda oficial en totes aquestes imatges. Eren temps nous, temps d'exaltació: Temps en què les àligues imperials deixaven el Kremlin per ser-hi substituïdes per l'estrella, temps en què es revolucionava el treball agrícola, en què feia aparició la indústria, etc. etc. Amb tot, la fotografia continua essent un ofici, el material és escàs i Markov Grinberg consagra els rotllos de pel·lícula a la feina. És difícil trobar testimonis més "realistes". A partir d'aquí es comprèn millor perquè, per a Markov Grinberg, la més preciosa de totes és la darrera imatge de l'exposició: aquella on es veu una parella remant en una barca.

Segons la filla de Markov Grinberg, que ha vingut en representació del seu pare que té 95 anys, hi ha una imatge que concentra ben bé l'esperit d'una època: la de la carta a la malfeinera. L'encanta en particular per la il·luminació de les cares, per l'alegria que s'hi llegeix. Una alegria causada sobretot per la presència del fotògraf. També hi veu l'unanimisme que sempre ha caracteritzat la revolució. Es pregunta quantes vegades havia arribat tard de veritat aquella dona i si això molestava a tothom realment. Explica que, fa tan sols quinze anys, es podia veure assemblees votant unànimement contra el llibre de Soljeninstin, que segurament mai no havien vist! I conclou maliciosament: "en qualsevol cas, es diu que la malfeinera sempre més va arribar a l'hora, després d'allò!"

Un altre detall interessant. En algunes imatges de la sèrie, s'ha conservat en les còpies les marques de negatius tallats, de caps esborrats quan no es podia tallar la foto. Aquest és el cas de la fotografia de Gorki, on hi falta una part de la imatge a la dreta i on el cap de militar present a l'esquerra va ser esborrat; i és que no es podia pas retallar la imatge pels dos costats. Es tracta de senyals d'autocensura: Markov Grinberg, com tots els altres fotògrafs, va esborrar les cares dels que van desaparèixer durant les purgues.

En qualsevol cas, després de la guerra, es va acabar tot. No només el nombre de publicacions va davallar dramàticament, sinó que, a més, la paranoia estalinista arriba als seus moments més àlgids. La guinda del pastís ve quan, després del complot dels metges jueus, l'antisemitisme s'instal·la. Markov es veu obligat a allargar el seu cognom per no ser acusat de duplicitat, com si tingués coses per amagar. Els anys de vaques magres ja no el van abandonar. La seva filla explica que aleshores va treballar per a l'exposició agrícola, en particular per al pavelló d'Estònia, i que passava bona part del seu temps allà. Així les coses, el material fotogràfic encara era més escàs que abans de la guerra. Només queda la feina oficial i l'obra de Markov s'acaba: amb les fotos de la guerra, d'entre els anys 1943 i 1945, ens lliura les seves darreres obres mestres.

Adrien Laplanche