Pascal Maitre, podríem dir que és un element obligatori de Visa pour l'Image. Una vegada més, enguany, ha aconseguit alliberar tres dies de la seva agenda per venir a Perpinyà i subratlla que quan no ve, és perquè està veritablement immers en un reportatge i no pot combinar-s'ho de cap manera. Ja a la segona edició del festival, va participar en un projecte col·lectiu de l'agència Odyssey que s'exposava a Perpinyà. L'any següent va exposar el seu propi treball, i també ho va fer l'any 1997 i el 2001. A banda que alguns temes seus s'han difós a través de les vetllades de projecció, aquest any Maitre és l'autor de la fotografia del comandant Massud que ha estat escollida per ser la imatge d'aquesta catorzena edició del festival.

Com moltes altres, aquesta foto té una història que en Pascal explica de bon grat als qui la volen escoltar. La revista L'Express l'havia enviat a l'Afganistan el novembre de 1998, moment en què els taliban i els homes de Massud havien acordat una treva. Fins aquest any, aquella foto només s'havia publicat en petit format a L'Express. Aquell dia de 1998, un dels comandants de Massud estava a la línia del front de Taloka al nord del país. Una connexió per talkie walkie va avisar Massud que s'estaven produint moviments de tropes taliban a la regió.

A les cinc del matí, el cap de l'Aliança del Nord va desplaçar-se en helicòpter al cim d'una muntanya per dirigir les operacions, es va endur alguns col·laboradors i a Pascal Maitre. De sobte, el talkie es va posar a espetegar i es va sentir el comandant de la tropa destacada a Taloka que deia que les línies s'havien esfondrat i, abans que es tallés la comunicació, es va sentir una veu greu i forta dient: "Al·là és gran". Segur del desenllaç d'aquella batalla, Massud va demanar que el deixessin sol uns instants per reflexionar. És en aquell moment que Maitre va agafar la seva màquina per captar aquesta foto increïble. Per acabar la història, al cap de 20 minuts de tensió compartida per tots, la veu de l'home de Massud es va tornar a fer sentir per anunciar que tots estaven sans i estalvis.

Quan en Pascal Maitre parla de l'Afganistan, hom es fa càrrec del veritable afecte que sent per aquest país, i quan anomena Massud, trasllueix un profund respecte barrejat d'admiració. Recorda haver-lo vist elaborar plans de batalla fins a les quatre de la matinada, i cridar-lo per explicar-li el que passaria, abans d'anar-se'n finalment a dormir esperant l'assalt a les sis. Segons Maitre ningú no coneixia millor el seu país que ell, coneixia cada racó de les muntanyes afganeses, cada ciutat, cada poble. En fi, sempre estava disponible per als fotògrafs o els periodistes. Pel que fa al país, Maitre el defineix dient que és "físicament extraordinari" i els seus habitants "alhora bojos i extremadament acollidors".

Després d'aquesta breu escala, Pascal Maitre torna a la seva feina a l'Àfrica negra, un altre dels seus destins predilectes. Hi torna un cop més per practicar el que ell anomena, immersió submarina, és a dir, submergir-se totalment en el seu reportatge.

Emmanuel Lopez