Després de fer estudis de literatura alemanya, de ciències polítiques i d'educació física, Gerd Ludwig va deixar la Universitat de Marburg per iniciar un viatge d'un any de durada per Escandinàvia i Amèrica del Nord. Aleshores va descobrir la filosofia i la fotografia. Li encantava comunicar les seves impressions del viatge a través de la fotografia i quan va tornar a Alemanya, va estudiar fotografia amb una famosa professora de la Universitat d'Essen, prou coneguda pels músics, ballarins, arquitectes i fotògrafs.

Segons ell, una foto surt reeixida quan tradueix tant l'esdeveniment com les emocions del fotògraf. Fer una fotografia és una manera de canviar el món, o si més no, de contribuir-hi una mica: "Quan ets jove, hi creus. Jo encara crec que el fotoperiodisme pot fer evolucionar les coses... però, a la seva manera ".
Per fer-se entendre, recorre a una història simbòlica :
" Milions de meduses envaeixen la platja, i la gent es pregunta : i doncs, què farem ? Els joves tornen a llançar les meduses al mar per salvar-les. Els més grans els diuen : els vostres esforços són inútils… n'hi ha milions. Un jove agafa una medusa, la llença a l'aigua i respon : és útil per a aquesta. "

Enguany fa 20 anys de l'accident de Txernòbil. El 1986, el reactor número 4 de la central nuclear de Txernòbil va explotar, desencadenant la catàstrofe nuclear més greu que s'ha conegut mai.
L'exposició de G.Ludwig " The long shadow of Chernobyl "(la llarga ombra de Txernòbil), presenta l'onda de xoc 20 anys més tard, i dóna compte de la manera com Txernòbil continua enfosquint les vides (impactes socials, ambientals, i sobre la salut de la població). De fet, G. Ludwig (que actualment treballa per la National Geographic a Los Angeles) no cobreix els esdeveniments del moment, sinó les catàstrofes que se'n desprenen.

Després d'una primera estada a Txernòbil l'any 1993, G. Ludwig va tenir ganes de tornar-hi per veure si les coses havien canviat. Malgrat els riscos que corria, dels quals n'era conscient, va aventurar-se fins " al ventre de la bèstia ", fins allà on cap fotògraf occidental s'havia escolat. El sarcòfag de formigó, erigit a corre-cuita al voltant de les restes del reactor destruït per confinar la radioactivitat residual amenaça d'enderrocar-se des de fa anys (i, per tant, de provocar una altra catàstrofe). G. Ludwig ha vist homes realitzant obres de consolidació, treballant enmig de la pols, amb mascaretes de gas, tot i els riscos de contaminació. No s'hi poden quedar més de 15 minuts.

Gerd Ludwig vol mostrar, a través de les seves fotografies, que l'home pot destruir el medi ambient per negligència. S'ha interessat sobretot pels infants discapacitats mentals, afectats pel càncer, o que pateixen tota mena de malalties.

G. Ludwig porta el seu projecte fotogràfic encara més lluny i revela allò que els mitjans han silenciat. A més dels efectes sobre la salut de la població (càncers, malalties, contaminació), presenta el dolor dels habitants obligats a deixar les seves cases que no tornaran a veure mai més : fotografies de nines abandonades al terra d'escoles buides, pobles abandonats a l'interior de la zona d'exclusió on els arbres creixen a través de les finestres trencades. Les dones viuen amb la por de donar a llum infants malalts.

Les víctimes de Txernòbil van acollir positivament G. Ludwig : " tenen ganes de compartir el seu sofriment amb la resta del món, amb l'esperança que en el futur es pugui evitar una altra catàstrofe com aquesta ". Amb les seves fotografies, G. Ludwig els ha donat veu.

Gerd Ludwig ve cada any al festival i se'n torna ple d'inspiració, d'energia, i desitjós de trobar un nou projecte.

Marion Mozzi