La ciutat de Ruili està situada al sheng de Yunnan, prop de la frontera birmana i de la regió del Triangle d'Or, la qual cosa la converteix en un lloc privilegiat per al trànsit de droga cap a la ciutat veïna de Kunming des d'on s'inicia la distribució dels narcòtics a tot Àsia i a Amèrica del Nord.

Les fotografies de Lu Guang ens porten fins a les profunditats de l'univers dels toxicòmans de la ciutat de Ruili i ens confronten a la seva realitat insostenible. En aquest univers no hi ha ni amor, ni compassió, ni infància feliç (alguns toxicòmans no passen dels 10 anys), ni cap família amb la qual es pugui comptar (quan hom descobreix que un membre de la pròpia família es droga, se'l fa fora). Els toxicòmans viuen junts en refugis plens d'immundícies, foscos i lúgubres. S'estan junts, però no tenen cap interacció social, cap comunicació, l'única cosa que els uneix és la droga. A mesura que les fotografies passen davant dels nostres ulls, s'estableix una horrible relació analògica a les nostres consciències: la brossa entre la qual viuen apareix com la perfecta imatge reflectida de la seva carn en putrefacció, com si estiguessin contaminats per la degradació dels llocs en els quals s'estan.

Quan hom mira els ulls dels toxicòmans només hi veu el buit. Malgrat tot, però, hi apareix reflectida la imatge d'un home en aquestes mirades fumejants, és la imatge de Lu Guang. Alguns l'anomenen " el fotògraf del poble ", i efectivament, els seus temes tracten majoritàriament dels desheretats i dels oblidats, però a ell només li importa una cosa: donar a conèixer al món i al govern xinès, els problemes amb què topa la societat xinesa. Problemes que a la mateixa societat xinesa li costa de reconèixer: " A la Xina, la majoria dels periodistes es concentren en "els costats bons de la vida" " i, en general, els problemes es deixen de banda. Però Lu Guang " no és un fotògraf oficial ". " És el primer fotoperiodista que tracta aquest tema", mentre que els altres fotoperiodistes generalment només fotografien els agents de policia, o el moment en què aquests agents detenen traficants. En canvi, Lu Guang " parla de les seves vides [la dels drogoaddictes], de la seva quotidianitat a Ruili ".

 

 

És evident, atesa la gravetat del problema, que se li fa difícil treballar sobre aquest tema: " Al principi no estava autoritzat a fer aquestes fotografies ". Va anar-hi, doncs, en secret, fins als refugis dels drogoaddictes, fins als seus amagatalls. Més tard, Lu Guang va aconseguir posar-se en contacte amb l'oficina de policia del sheng de Yunnan, i va arribar a establir bones relacions amb aquest servei. A partir d'aquell moment, el govern local ja no tenia l'autoritat necessària per impedir-li de treballar. En un principi Lu Guang es va veure profundament afectat per la sort d'aquests toxicòmans, però malgrat això, va continuar treballant sobre el tema per tal de comprendre millor la seva situació i també per "fer-ho saber al govern " per tal que prengui les mesures adequades. Algunes d'aquestes fotografies es poden trobar en línia al web de l'oficina de policia del sheng de Yunnan, la qual cosa ha provocat les ires dels policies de Ruili que des d'aleshores " l'odien " per haver revelat la veritat i haver mostrat al món el que hi passava.

Han canviat les coses arran de la difusió de les fotografies de Lu Guang? Hi ha hagut dos o tres assassinats més que el que és habitual i el tràfic de la droga es va estenent progressivament a Ruili. Mentrestant, el percentatge de toxicòmans contaminats pel virus de la SIDA és d'aproximadament el 70% entre els que utilitzen la injecció per via intravenosa, atès que comparteixen les xeringues usades; i quan Lu Guang es troba amb un toxicòman moribund enmig del carrer i avisa els serveis de policia i l'hospital ningú no acudeix a ajudar. Després d'hores d'espera, arriben dos homes per " evacuar " aquell toxicòman. Lu Guang els pregunta aleshores: " Encara és viu? A la qual cosa responen: " Potser sí, però només li queda un alè de vida ". El van enterrar una mica més tard sense cap cerimònia, sense cap làpida...

Lu Guang està molt agraït ja que " en moltes exposicions no hi ha tantes fotos, i la qualitat [de les fotografies] és molt bona". Pensa que gràcies a aquesta gran quantitat d'imatges la gent es farà una idea precisa de la situació a Ruili. També està content de participar a Visa pour l'Image, ja que per a ell " és una molt bona ocasió d'establir contacte amb excel·lents fotoperiodistes […] i és que, per a molts dels fotoperiodistes xinesos les ocasions de contactar amb altres fotoperiodistes són escasses ".

"Els que es droguen han transgredit la llei, però també són víctimes ", va dir el Primer Ministre xinès, Wen Jiabao, en el curs de la seva visita al centre de desintoxicació de Wuhan (capital del sheng de Hubei, al centre de Xina). Les fotografies de Lu Guang donen testimoni, però, de les condicions de reclusió als centres de desintoxicació de Ruili, condicions pròximes a les carceràries. És possible que les coses canviïn a la Xina, però caldrà temps, i seran necessaris els esforços i la valentia d'homes com Lu Guang.

Lu Guang va començar a treballar com a obrer tèxtil, va ser el 1980 quan va iniciar la seva carrera de fotoperiodista com a free lance. És diplomat de la " Chinese Central Academy of Arts and Crafts ". El 2004 va rebre el primer premi en la categoria " Problemes Contemporanis " del certamen World Press Photo pel seu treball titulat " Aids Village " dedicat als habitants del sheng de Henan contaminats pel VIH després de vendre's la sang.
Un cordial agraïment a Xu Xiaoli, l'esposa de Lu Guang, per la seva preciosa ajuda en la traducció de l'anglès al xinès i viceversa, sense la qual aquesta entrevista no hagués estat possible.

Arnaud Dupaquier