"Cicatrices"
(Cicatrius), de Paul Lowe,
és una exposició que acompanya la publicació
del llibre en anglès "Bosnians" (bosnians). Aquestes
fotografies donen testimoni de deu anys de sofriment i de renaixement.
El 1992, Paul Lowe marxa a
Bòsnia, però a mesura que transcorre el temps, allò
que no era sinó una guerra es converteix en "una història
d'amor".
Es casa, i l'any 1999 decideix quedar-se a viure allà.
S'adona que algú ha d'explicar què passa després
de la guerra, que es tracta de quelcom molt important i que això
hauria de permetre " reconstruir" la història
d'aquell país.
El llibre, que es publicarà en dues llengües, simplement
tracta d'un retorn als orígens. L'acollida que ha rebut
ha estat molt positiva, d'alguna manera el llibre forma part de
la història col·lectiva.
A Sarajevo, van veure l'exposició unes 10.000 persones
i Paul Lowe ens explica que
va quedar molt commogut quan una noia de quinze anys li va dir
que gràcies al seu llibre, ella comprenia millor totes
les proves per les quals havia hagut de passar el seu pare.
Les fotografies són en blanc i negre, la qual cosa els
dóna més força, permet destacar el tema i
fa que no s'assemblin gaire a les " fotografies de revista".
|
Quan hom li pregunta sobre la dificultat de mostrar fotografies
molt dures i sobre la millor manera de fer passar un missatge, respon
somrient que precisament aquest és el tema de la seva tesi
doctoral. "
Les nostres fotografies han de ser deliberadament inestètiques
per mostrar l'horror de la situació o bé, al contrari,
han de ser estèticament boniques per fer el contrapès
de la realitat? Es tracta d'una pregunta prou problemàtica.
L'exposició està constituïda en un 70% per fotografies
que no han estat publicades mai, la qual cosa per al fotògraf
posa en qüestió l'ús de la cámara digital.
"Aquestes fotografies que ara són les meves preferides
haurien estat esborrades si en aquell moment hagués fet servir
una càmara digital".
Paul Lowe pensa que el fotoperiodisme
està evolucionant: " allò que convé fer
ara és preguntar-se qui veurà les fotografies",
hi ha una dicotomia en aquesta professió: "se'ns
paga per fer fotografies, per tant, estem en el món comercial,
però també som humans que denuncien els horrors ".
La feina del fotoperiodista és, abans que res, donar testimoni
i no pensar com un editor. Es tracta d'un problema al cor mateix
de l'ofici. Per a ell, d'això se'n desprèn un canvi
positiu que dóna l'oportunitat a la nova generació
de reinventar la professió.
Una nova generació que Paul Lowe
coneix prou bé, atès que ha animat molts seminaris,
entre d'altres països, a Armènia amb la World Press
Photo Foundation, i és el cap d'estudis del Màster
de fotoperiodisme i de foto documental al London College of Communication,
des de fa un any. Es tracta del centre on s'ha format el fotògraf
Marcus Bleasdale, que enguany exposa a Visa pour l'image.
Julie RAZZANTI
|
