"Jo volia viure a Nova York i buscava un espai prou gran i simpàtic, aleshores vaig anar a Brooklyn", bromeja Brenda Ann Kenneally. No es pot dir que se li glaça fàcilment la sang a aquesta americana d'uns quaranta anys i de llengua afilada. Va entrar en el fotoperiodisme passats els trenta, després d'anar d'aquí a allà principalment per la costa Est, durant tota la seva joventut i després d'haver venut accions per telèfon durant dos anys. Va començar la seva carrera al Miami Herald amb un reportatge sensacional sobre el passeig de Miami, des del seu extrem malfamat fins a la punta més ultra. Quan torna a Nova York, es trasllada a Brooklyn, a un barri assolat pel crack.

La història que ens explica és la de les mares empresonades per les drogues i la dels seus fills. "Passava just a sota de la meva finestra", ens diu. "No hi havia manera que no ho veiés, llevat que fos completament estúpida. En tant que fotògrafa, aquesta història m'allargava els braços". Evidentment, la cosa va més lluny. Ben aviat Brenda Ann es va convertir en una mare per a molts; en qualsevol cas, i fins i tot si pel que sembla les coses tampoc no van ser sempre fàcils per a ella, ajudava a tothom. Hi havia gent que la venia a buscar per un problema mèdic, un empresonament, etc.

No ha tingut por d'educar el seu fill de vuit anys en un entorn com aquest. "Em fan por moltes coses, els ascensors, per exemple, però crec que són els guetos, és a dir la falta de comunicació, els que creen les situacions de toxicomania. Hom no fa necessàriament allò que veu, al contrari. En aquest sentit, la nova generació de Brooklyn no s'abandona al crack com la precedent, saben el que és. Per tant, veritablement, no crec que hi hagi perill per al meu fill. Fa uns anys, l'Andy era com un germà gran per a ell, però avui s'adona prou que no és un model a seguir".

Aquesta història que dura des de fa sis anys no s'ha acabat ni molt menys per a la fotògrafa. Ha de continuar senzillament perquè la història d'aquesta gent continua. Però Brenda Ann Kenneally té d'altres projectes al cap. "M'agrada el repte i res no em fa més por que lligar-me per sempre a un mateix tema", explica, "perquè aleshores ja no necessitaré canviar. Em convertiré en un d'aquells actors que ja no interpreten papers diferents perquè allò que hom espera veure a la pantalla és la seva pròpia personalitat, allò que els fa estrelles, més que no pas el seu talent d'intèrprets".

De moment, però, és l'hora dels acabats de la feina realitzada. La fotògrafa ha rebut una donació de la fundació Soros i somnia poder fer una distribució en suport CD als centres d'ajuda social i de rehabilitació, arreu del país. En qualsevol cas, Brenda Ann, que ja ha enregistrat un bon nombre de testimonis confia poder tornar a començar amb material digital d'aquí a poc temps. "Vull que les persones que mirin aquestes imatges sentin simpatia, comprensió, pel que han hagut de passar els drogoaddictes. Res no pot ser més eficaç que les seves pròpies paraules: ells mateixos condemnen allò que fan."

Adrien Laplanche