|
Olivier
Jobard / Sipa Press
El pas de Sangatte
|
|
Té
amb prou feines trenta anys, i ja en fa deu que treballa per a l'agència
SIPA, una setmana aquí i l'altra allà, recorrent el món
a la mercè de l'actualitat. I és que d'això se'n
diu vocació: unes pràctiques de formació reeixides
i des d'aleshores segueix el seu camí. Evidentment, la feina
té les seves frustracions, i és precisament d'una d'aquestes
frustracions que va néixer el treball d'Olivier sobre els refugiats
de Sangatte, el centre de la Creu Roja situat just al costat de l'entrada
del túnel de la Mànega. Fa dos anys, arran de la tragèdia
que va significar la mort de 58 clandestins xinesos a la bodega d'un
camió, SIPA va enviar el jove fotògraf a Sangatte en el
marc d'un treball sobre els clandestins a Europa. S'hi queda una setmana,
però passa massa ràpid. Tan sols té temps de teixir
els lligams que li podrien permetre fotografiar el moment decisiu, el
del pas. I és així com l'any passat, hi va tornar per
estar-s'hi més temps: gairebé un mes, a l'agost, després
hi ha tornat més puntualment.
A
Sangatte, la majoria de refugiats són afganesos i pakistanesos
als quals se'ls ha denegat la sol·licitud d'asil als països
del continent i que volen provar sort a Anglaterra. El que és
més dur és passar el túnel. Un cop passat, a l'altra
banda, hi ha moltes més oportunitats de regularització.
El que interessava Olivier era el moment del pas pròpiament dit
i no pas la vida en un centre. Volia donar una imatge de les dificultats
amb què es troben, els riscos que corren. "El fi justifica
els mitjans", explica, "i és que les dificultats del
pas reflecteixen les motivacions que els empenyen a deixar els seus
països". Passar el túnel no és cosa fàcil,
efectivament: el centre ferroviari és un veritable laberint d'unes
300 hectàrees, travessat per autopistes, vies en tots els sentits,
fins i tot hi ha un centre comercial. Quan hom sap que molts dels immigrants
desconeixen l'alfabet occidental, pren consciència dels seus
problemes
|
|
 |
Conseqüència
de la desorientació total dels candidats a passar: un mínim
coneixement de la zona ja dóna peu a tenir el títol de
passador. Els passadors del túnel no constitueixen pas grans
màfies organitzades com les kurdes, que en un moment determinat
van utilitzar sovint els ferris. Es tracta més aviat de "petits
artesans", com diu l'Olivier, d'immigrants una mica més
veterans, que estan al corrent de les darreres tècniques, de
les noves fallades del sistema. Han tingut ocasió d'identificar
les àrees de sortida i d'arribada dels camions, els moviments
dels trens llançadora (que segueixen un gran bucle abans d'endinsar-se
en el túnel en sentit contrari amb una nova càrrega),
i consegüentment els moments en què han passat els equips
de seguretat i en què hom pot mirar d'enfilar-se en un comboi
o d'amagar-se dins d'un camió. Evidentment, és una guerra
permanent amb els equips de seguretat, cada vegada més nombrosos
i més utilitzats. Per altra banda, des de la multiplicació
de càmeres de vídeo, el pas ha esdevingut pràcticament
impossible.
En
algunes ocasions el fotògraf va seguir els immigrants sobre
el terreny. Va esperar amb ells, nits senceres, amagat en un racó,
esperant el moment oportú. El van detenir amb ells, va fracassar
amb ells i va fugir amb ells cap a la sortida. Fins i tot hauria pogut
passar una vegada; però per por que li confisquessin les pel·lícules,
va preferir quedar-se sense moure's tot el dia següent, per poder
sortir del centre un cop arribada la nit. El seu reportatge se centra
en aquesta veritable cacera de l'home, però no per això
oblida la resta: el centre de la Creu Roja, l'enterrament d'un infeliç
que va quedar aixafat per un gat mecànic, les festes de Nadal.
Olivier també va anar fins a Anglaterra per fotografiar una
família amb la qual havia coincidit al centre, i que va aconseguir
passar, obtenir un permís de residència i instal·lar-se.
Acaba el reportatge amb aquesta pinzellada d'optimisme: com es podria
fer comprendre millor la finalitat del calvari si no és ensenyant
el contrast colpidor entre els immigrants desorientats (l'abans) i
la família feliç (el després)?
|
|