VISA POUR L'IMAGE en CatalàVISA POUR L'IMAGE en CastellanoVISA POUR L'IMAGE English versionVISA POUR L'IMAGE en version française
Home Page


Partenaire internet PRODWARE

© Copyright 2007
Tous droits réservés

. . . .
ENTREVISTAS
Olivier Jobard / Sipa Press
El pas de Sangatte

Té amb prou feines trenta anys, i ja en fa deu que treballa per a l'agència SIPA, una setmana aquí i l'altra allà, recorrent el món a la mercè de l'actualitat. I és que d'això se'n diu vocació: unes pràctiques de formació reeixides i des d'aleshores segueix el seu camí. Evidentment, la feina té les seves frustracions, i és precisament d'una d'aquestes frustracions que va néixer el treball d'Olivier sobre els refugiats de Sangatte, el centre de la Creu Roja situat just al costat de l'entrada del túnel de la Mànega. Fa dos anys, arran de la tragèdia que va significar la mort de 58 clandestins xinesos a la bodega d'un camió, SIPA va enviar el jove fotògraf a Sangatte en el marc d'un treball sobre els clandestins a Europa. S'hi queda una setmana, però passa massa ràpid. Tan sols té temps de teixir els lligams que li podrien permetre fotografiar el moment decisiu, el del pas. I és així com l'any passat, hi va tornar per estar-s'hi més temps: gairebé un mes, a l'agost, després hi ha tornat més puntualment.

A Sangatte, la majoria de refugiats són afganesos i pakistanesos als quals se'ls ha denegat la sol·licitud d'asil als països del continent i que volen provar sort a Anglaterra. El que és més dur és passar el túnel. Un cop passat, a l'altra banda, hi ha moltes més oportunitats de regularització. El que interessava Olivier era el moment del pas pròpiament dit i no pas la vida en un centre. Volia donar una imatge de les dificultats amb què es troben, els riscos que corren. "El fi justifica els mitjans", explica, "i és que les dificultats del pas reflecteixen les motivacions que els empenyen a deixar els seus països". Passar el túnel no és cosa fàcil, efectivament: el centre ferroviari és un veritable laberint d'unes 300 hectàrees, travessat per autopistes, vies en tots els sentits, fins i tot hi ha un centre comercial. Quan hom sap que molts dels immigrants desconeixen l'alfabet occidental, pren consciència dels seus problemes…


Conseqüència de la desorientació total dels candidats a passar: un mínim coneixement de la zona ja dóna peu a tenir el títol de passador. Els passadors del túnel no constitueixen pas grans màfies organitzades com les kurdes, que en un moment determinat van utilitzar sovint els ferris. Es tracta més aviat de "petits artesans", com diu l'Olivier, d'immigrants una mica més veterans, que estan al corrent de les darreres tècniques, de les noves fallades del sistema. Han tingut ocasió d'identificar les àrees de sortida i d'arribada dels camions, els moviments dels trens llançadora (que segueixen un gran bucle abans d'endinsar-se en el túnel en sentit contrari amb una nova càrrega), i consegüentment els moments en què han passat els equips de seguretat i en què hom pot mirar d'enfilar-se en un comboi o d'amagar-se dins d'un camió. Evidentment, és una guerra permanent amb els equips de seguretat, cada vegada més nombrosos i més utilitzats. Per altra banda, des de la multiplicació de càmeres de vídeo, el pas ha esdevingut pràcticament impossible.

En algunes ocasions el fotògraf va seguir els immigrants sobre el terreny. Va esperar amb ells, nits senceres, amagat en un racó, esperant el moment oportú. El van detenir amb ells, va fracassar amb ells i va fugir amb ells cap a la sortida. Fins i tot hauria pogut passar una vegada; però per por que li confisquessin les pel·lícules, va preferir quedar-se sense moure's tot el dia següent, per poder sortir del centre un cop arribada la nit. El seu reportatge se centra en aquesta veritable cacera de l'home, però no per això oblida la resta: el centre de la Creu Roja, l'enterrament d'un infeliç que va quedar aixafat per un gat mecànic, les festes de Nadal. Olivier també va anar fins a Anglaterra per fotografiar una família amb la qual havia coincidit al centre, i que va aconseguir passar, obtenir un permís de residència i instal·lar-se. Acaba el reportatge amb aquesta pinzellada d'optimisme: com es podria fer comprendre millor la finalitat del calvari si no és ensenyant el contrast colpidor entre els immigrants desorientats (l'abans) i la família feliç (el després)?


Imprimer cette page Haut de page contact@visapourlimage.com