|
Guillaume
Herbaut / L'Oeil Public
|
 |
Guillaume
Herbaut, reporter de l'agència ŒIL PUBLIC, treballa
com a col·laborador al diari Libération i a
la revista Elle.
El
2003, va descobrir el llibre d'Ismael Kadaré, titulat
Avril brisé, (Abril trencat).
Després d'aquesta lectura explicativa relativa a
l'antic codi civil albanès, el reporter es va llançar
a investigar la vigència de la llei del "Kanun".El
Ministeri de Cultura francès i la revista Marie-Claire,
es van interessar pel tema i van decidir finançar
el projecte.
Albània,
un país governat pel comunisme durant molt de temps,
s'obre progressivament a la democràcia i Guillaume
Herbaut explica que "el nou règim polític",
ha fet ressorgir l'antic codi civil, "el Kanun",
que havia desaparegut durant el període comunista.
Efectivament, el renou polític ha generat un caos
econòmic que ha facilitat el sorgiment d'una corrupció
que creix davant de la feblesa de la justícia albanesa.
El codi civil del Kanun comprèn una legislació
social, sense obligació religiosa, que proposa la
llei del talió fins a l'extrem d'infringir a l'adversari
"la mort d'un membre de la família".
Aquesta
llei del segle XVI estipula que l'assassí "ha
de pagar amb la seva vida", la mort de la seva víctima;
concretament, el capítol diu que " la sang vessada
serà represa". La llei precisa també
que el càstig ha de ser igual al mal infringit. El
reporter ens confirma que aquesta pràctica "
ha arrelat definitivament en la tradició actual".
|
|
 |
| L'apassionament
entestat d'aquestes venjances "es tradueix en assassinats
acarnissats", provocats per " un animal que ha traspassat
la tanca del veí" o fins i tot " per una fita
no prou clara d'un tros de terra", o per qualsevol fet
susceptible de provocar la còlera d'un propietari.
Els
habitants de les muntanyes de Shkodra viuen per dessota del
llindar de la pobresa i no es preveu cap inversió per
tal de " millorar la regió del nord d'Albània".
Guillaume Herbaut, atent a la desesperació de les famílies,
els mostra "enclaustrades en les seves propietats"
tement la mort dels seus fills o del cap de família.
" Només les mares van a la feina", ja que
el costum actual no les inclou en la venjança.
En
canvi, les criatures són blancs fàcils susceptibles
de "venjar l'afront" i ràpidament recau en
elles el pes del destí. Segons ens explica el reporter,
una nena de 9 anys que apareix al seu reportatge " està
esperant ser adulta" per venjar l'assassinat del seu
pare i manifesta el seu objectiu amb una determinació
inamovible.
Davant
de la incapacitat de la justícia, ha aparegut la figura
del mediador que es proposa " pacificar les famílies
entre elles". Guillaume Herbaut ens en presenta un en
el seu reportatge, però ens informa que " el van
assassinar fa dues setmanes" per causa d'alguna conseqüència
de la seva mediació. Amb tot, s'ha de dir que hi ha
" institucions religioses serioses ", catòliques
i musulmanes, que reuneixen les famílies per tal de
pacificar i organitzar "eventuals reconciliacions".
El
fotògraf ens exposa les dificultats socials engendrades
per aquestes "vendettas" però ens explica
que al segle XVI "s'havia de matar l'assassí abans
de l'endemà" i tota la família de l'assassí
podia assumir-ne la responsabilitat. L'afront mortal tenia
lloc "cara a cara" i un cop netejada l'ofensa "el
cos sense vida de l'assassí era retornat". Però,
per la seva banda el venjador es convertia en assassí
per a la família adversa. El codi civil s'expressava
en aquests termes: "ets lliure de mantenir la teva dignitat
d'home o de perdre-la".
Actualment,
la recuperació d'aquesta antiga llei fa caure a la
població en un cercle viciós. Aquests fets,
que ens arriben a través del reporter, ens obliguen
finalment a qüestionar-nos sobre l'evolució de
la moralitat i del respecte de les lleis que regulen la relació
amb els altres.
Flora
Gojkovics
|
|
