El mes de setembre de 2003, Merlebach, i el març de 2004, La Houve; les dues últimes mines de França tancaran les seves portes. Al fons de les mines els minaires hi deixaran una mica d'ells mateixos -una part d'humanitat tan heroica com desconeguda. Des del març del 2002, Jacques Grison fotografia, abans que no desaparegui tot, aquest món subterrani portador d'una història que es confon amb la de la regió francesa de Lorraine des de fa 150 anys. Amb una sensibilitat i una finesa úniques, el fotògraf ens ofereix un retrat trasbalsador, un treball de memòria excepcional i que marcarà una fita.

Per explicar la mina, Jacques Grison la compara amb el mar, i els minaires, els " cares negres" (que hom imagina amb l'ajuda de les imatges de Germinal, com si veiés velers quan està pensant en barques de pesca) els compara amb els mariners-pescadors. La mina i el mar són dos mons fora del món, dos mons desconeguts que afrontem com minúscules formigues veient la formidable força dels elements. Dos mons en què hom està davant l'imponderable, davant del risc absolut: el risc de tempesta, d'esllavissament de terra, d'explosió de grisú -i sense cap altre testimoni, ni cap altre suport que el dels companys. Dos mons en els quals no es pot ni fer trampes, ni comptar únicament en si mateix; dos mons de modèstia, de solidaritat i de valentia.

És aquesta qualitat excepcional de les relacions humanes, aquesta formidable humanitat que desapareixerà ben aviat, allò que Jacques Grison ha descobert a 800 i 1250 metres de profunditat. " Al fons, les relacions sempre són directes i sanes, " ens explica; "no hi ha rancúnies, ni sobreentesos ni segones intencions. Hom sempre et mira als ulls quan et parla. Hi pot haver tensions, però hom es diu allò que s'ha de dir i un minut més tard queda oblidat, es treballa colze a colze".

El fotògraf parla amb una emoció profunda dels gestos dels minaires, sempre atents, precisos, intel·ligents -preventius, de fet. Sempre estan disposats a intervenir: si hi ha un pas difícil o una pedra enmig del camí mai no s'estan d'apartar-la o d'agafar el braç del company per aguantar-lo en cas que no vegi on trepitja. " Quan volia canviar de carret, n'hi havia un que, tant si com no, m'agafava la bossa i me l'aguantava, n'hi havia dos per protegir la meva càmera de la pols amb les seves caçadores i un darrer per il·luminar-me...".

"A més, al fons, hom es toca," continua. Per expressar-se el suport, l'amistat: hom s'agafa pel braç o per l'espatlla quan parla amb l'altre (i fins i tot s'agafa la cama, al trenet tan exigu que quan hom s'hi asseu davant per davant els genolls es toquen), hom es dóna la mà per reconfortar-se, també es fa quan es camina al llarg d'una galeria... Es veuen gestos que els mateixos minaires no tenen a l'exterior, i això explica el pudor que ha tingut el fotògraf de no ensenyar-los al gran públic: com a l'exterior es desconeixen, determinats gestos podrien ser mal interpretats. Grison no en vol dir més, i és precisament aquesta reserva que fa que les imatges siguin tan emotives, tan sensibles.

Quan se sap tot això, hom entén millor perquè la duresa de l'ofici, la seva ingratitud i la seva violència no pesen gaire a la balança: com els mariners, els minaires estimen la seva feina amb una passió visceral, i se'n separaran amb l'ànima ferida de mort. La mina, ja pot destruir-los la salut, i de vegades la vida, malgrat tot, s'hi senten profundament lligats. Són, doncs els més ben situats per apreciar el caràcter de memòria que el fotògraf ha volgut donar al seu treball. I, gràcies a ells el treball ha adquirit dimensions insospitades.
Jacques Grison va començar per referir-se a la vida en el fons de la mina i al treball extremadament tècnic de l'explotació moderna d'un filó de carbó. Actualment de cada pou se n'extreu prop de 10.000 tones de mineral en 24 hores, els equips fan torns de 4x8, per no interrompre l'extracció. Això ja era un factor de pes, perquè l'amenaça del grisú no permet introduir cap mena de pila a la mina. Una simple pila pot generar una guspira i provocar una explosió... És implantejable, per tant, treballar amb flaix o amb una càmera moderna: Jacques Grison va haver de tornar a la caixa totalment mecànica i avaluar la llum a ull!

No satisfet del treball ja acabat, ben aviat es va interessar pels sorolls de la mina: els de les màquines, i els dels homes, provinents de tot Europa, i per als quals la llengua de treball és exclusivament el Platt -l'alemany de Lorraine, herència de les primeres dècades de la mina, a finals del segle XIX. Va poder fer pujar els sorolls gràcies a un petit Nagra mecànic. I aviat, baixarà a la Houve, per intentar gravar màquines que ja no estan en activitat i poder guardar a la memòria tots els sons del fons.

Jacques Grison va néixer a Verdun el 1958. Després de diverses experiències en els camps més variats, el 1985 va muntar una empresa de fotografia mèdica i científica que ben aviat es va fusionar a Rapho, la qual cosa li ha permès dedicar-se més al vessant humà de la feina de fotògraf. Entre els seus treballs, esmenta reportatges sobre la minusvalidesa motora i mental, sobre els arbres, temes socials, i un projecte sobre la joventut a França, en ocasió del qual es va acostar al tema dels fills de menors, preludi del seu treball actual. També s'ha d'esmentar el seu treball sobre les marques i les cicatrius de la Gran Guerra al nord de Lorraine -la primera part del seu treball per memorar la història de la seva regió d'origen.


Adrien Laplanche