El dissabte, 8 d'octubre 2005, poc abans de les nou del matí, un terratrèmol devastador va sacsejar les muntanyes densament poblades del Caixmir, deixant rere seu un paisatge de malson i de destrucció. Un sisme d'una intensitat de 7,6 de l'escala de Richter. Milers de vides i d'habitatges van ser destruïts. Jan Grarup va anar al Caixmir dues setmanes després del terratrèmol en el moment en què la majoria dels mitjans de comunicació internacionals ja havien marxat. " Quan gairebé tots els reporters abandonen el lloc dels fets, aleshores et pots acostar a la gent i a les seves emocions. Amb aquest acostament, s'aprèn molt sobre la vida quotidiana i comencen a aparèixer les imatges importants. " A Dinamarca n'hi havia que parlaven d'un efecte de cansament després del tsunami. Semblava que als occidentals se'ls feia difícil escoltar tots els afligits del món. No hi havia predisposició a ajudar per part de la majoria. Jan Grarup va decidir anar a Caixmir i mostrar fins a quin punt la realitat era horrible i la vida d'aquell poble difícil.

Sense ni mica d'ingenuïtat, Jan Grarup creu fermament que el fotoperiodisme pot canviar les coses i interpel·lar les masses. Quan va tornar del Caixmir, el diari pel qual treballa va decidir llançar una campanya per tal de recollir diners i, de sobte, l'interés pel poble del Caixmir va ser enorme. El diari va treballar conjuntament amb la Creu Roja danesa i els fons recollits es van destinar a comprar productes de primera necessitat al Caixmir per tal de donar suport a l'economia local.

Jan Grarup recorda que al Caixmir hi havia un sentiment general de desesperació. La gent patia i les persones se sentien molt vulnerables davant de les condicions climatològiques. " Milers de persones aixoplugades en tendes de campanya vivien amb l'amenaça de morir de fred, d'altres havien quedat atrapades als pobles destruïts i aïllats de la resta del món perquè les carreteres havien desaparegut" Amb tot, ens explica que és veritablement meravellós veure que en circumstàncies tan dramàtiques la gent mirava de sortir-se'n el millor que podia, intentaven sobreviure, simplement. També va poder constatar un sentiment d'orgull. Jan Grarup va fotografiar un barber que, emmig de la runa, havia " tornat a obrir la seva empresa ", les persones volien tenir una aparença digna. Jan Grarup va quedar fascinat per la relativa rapidesa amb la qual les criatures s'adapten a les situacions. " Tot i que la vida sigui molt dura, d'una manera o altra, les criatures aconsegueixen fer-hi front, divertir-se, somriure. Aquest aspecte de la història hi aporta un bri d'esperança."

La implicació, la dedicació són essencials per a Jan Grarup. Determinades situacions el rebel·len i aquest sentiment de còlera l'empeny a anar a aquests llocs, a acostar-se a la gent del poble i a donar testimoni.

L'aspecte humà i humanista del fotoperiodisme és allò que Jan Grarup més valora. " Els reporters han de retre comptes regularment d'allò que passa, en canvi els fotoperiodistes tenen molt més llibertat. Podem fer un treball en profunditat. Ens prenem el temps de caminar, d'asseure'ns i d'esperar que passi alguna cosa. Tenim temps per establir una relació més íntima amb els pobles i veure com viuen el dia a dia. Després s'hi afegeixen altres coses i apareix una història per explicar. " L'univers del fotoperiodisme és un " llarg viatge, s'aprèn sempre, hom s'ha de reinventar contínuament. S'exploren nous camins. És un procés que no té fi. "

El fotoperiodisme permet que la gent es faci conscient d'allò que passa al món, " no podem pas canviar el món, però tenim la possibilitat de fer reflexionar, de plantejar preguntes. Tenim la nostra part de responsabilitat a Occident. " També és un testimoni que ensenyarà a les futures generacions que aquestes atrocitats eren reals. Jan Grarup se sorprèn cada vegada del fet que, fins i tot en situacions difícils, les persones confiïn en ell, un estranger, i el deixin entrar en la seva vida. Per a éll, la feina que fa és una manera de agrair-los la seva generositat i de guardar un rastre de la seva història. El llibre de Jan Grarup, " Shadowland " i la seva excepcional pàgina web (shadowland-book.com) representen el seu testimoni. L'espectador pot escoltar els comentaris del fotògraf per a cada fotografia i així pot acostar-se a la història d'un poble.

La força de Jan Grarup rau en mostrar imatges simples que afecten un públic ampli. "Faig fotografies per mostrar-les al públic i no pas als fotògrafs i espero que algunes persones miraran de saber-ne més coses. La dimensió estètica de les seves imatges és la que atrau l'espectador, i després apareixen les altres dimensions.

Jan Grarup no pot amagar la seva ràbia quan sent parlar els mitjans de comunicació de conflictes " de moda ". Quan el conflicte ja no genera grans titulars " el sofriment de les persones encara és ben real. Jo me n'hi vaig per dir a la gent que les històries encara són vives i continuen sent brutals. "

Nelly CARLES