|
Jason
Eskenazi / World Pictures News
|
 |
| Jason
Eskenazi s'ha passat uns deu anys de la vida recorrent l'antiga
Unió Soviètica, ens ofereix un viatge a través
de la seva visió d'aquest univers en evolució.
Les seves fotografies tradueixen la seva subtilitat i la seva
poesia, configuren una fantasia on la pobresa i la desgràcia
s'ofeguen en l'alcohol, en els paisatges bucòlics i en
la nostàlgia russa que transforma el passat. Ens explica
la seva tria de la manera següent: " Penso que com
la majoria de nord-americans que van créixer durant el
període Reagan, jo volia descobrir què hi havia
de l'altra banda, sentíem tota mena d'històries
i jo volia veure les coses per mi mateix".
Ha
emprat el blanc i negre perquè, segons ell: "
és una altra realitat, deixa el camp lliure per a la
interpretació dels esdeveniments […] Quan penso
en el blanc i negre, penso en altres formes artístiques
com la música, el piano, les tecles blanques i negres,
o en l'arquitectura, on hom veu les estructures […] això
permet treballar amb elements més bàsics, de
vegades el color és superflu […] totes les coses
que veia no tenien res a veure amb el color, més aviat
tenien a veure amb les emocions". I efectivament, el
seu viatge particular és un camí emocional a
través de les fotografies que sovint tenen una certa
ironia, no pas de menyspreu sinó compassiva i fraternal,
que tradueix la seva voluntat de captar " l'ànima
russa" : " He viscut a Rússia i he absorbit
el que era l'ànima russa […] simplement he intentat
transferir aquest sentiment a les meves fotos".
|
|
 |
|
Se
n'ha desprès fotografies dotades d'un gran simbolisme,
com aquella en què es veu una infermera que gira l'esquena
a uns malalts mentals en un asil de Kazan i que mira per la
finestra. Per a Jason Eskenazi "aquesta fotografia representa
molt bé allò que miro de fer i allò de
què parla el llibre [ha publicat un llibre amb els
seus pelegrinatges a l'URSS] […] en el sentit que vull
veure allò que ella [la infermera] sent […] en
aquesta fotografia, jo imagino que ella s'ha sentit atrapada
pel sistema, girava l'esquena a l'asil i als malalts mentals
que representen la Unió Soviètica. En un cert
sentit, la Unió Soviètica era un asil i ella
mira per la finestra, fora de les cotilles de la seva vida
i del sistema ".
Janson
Eskenazi, però, està convençut que la
seva visió de l'antiga Unió Soviètica
continua essent la d'un " outsider " : " Per
molt pròxim que estiguis de la gent, i és veritat
que el fotoperiodisme o la fotografia t'acosten a la gent,
sempre et sentiràs com un outsider […] mai no
sabré què és ser rus […] no penso,
però, que la finalitat del fotoperiodisme sigui convertir-se
en un 'insider', potser és adoptar alguna cosa durant
un període molt curt, potser em vaig tornar rus durant
deu anys". Aleshores utilitza una metàfora per
explicar la seva experiència personal en aquells països:
" per a mi la metàfora seria la d'una tempesta
d'estiu, quelcom que pot ser molt bell i sobtat, que s'experimenta
d'una manera molt intensa i ràpida, i llavors la pluja
s'atura i la calor ho eixuga tot molt ràpidament, tots
els carrers són secs al cap de cinc minuts, i és
com si allò no hagués passat mai, com si fos
un somni […] un conte de fades, i és per això
que vaig optar per presentar el meu treball, d'alguna manera,
en forma de conte de fades, perquè als russos els agraden
molt els contes de fades".
Jason
Eskenazi va néixer al Queens, a Nova York, va estudiar
psicologia i literatura nord-americana al "Queens College".
Va aprendre l'ofici de fotoperiodista fent d'assistent dels
fotògrafs de la revista Life Magazine. Les seves fotografies
han estat publicades en diversos diaris i revistes, entre
d'altres a: Newsweek, New York Times, i Philadelphia Inquirer.
A més, li van ser concedides les beques Guggenheim
i Fullbright.
Arnaud
Dupaquier
|
|
