Al Convent dels Mínims hem tingut el privilegi de veure l'exposició de la fotògrafa Rena Effendi sobre l'Azerbaidjan.

Després de la caiguda de la Unió Soviètica, els azeris van submergir-se en un estat de confusió respecte de la seva identitat i el caos es va apoderar del país. Es van succeir les guerres, aquells que eren amics de sobte es barallaven uns contra els altres. L'any 1994 es va signar un alto el foc i el país va començar a atraure estrangers. A partir d'aquell moment, les inversions petroleres van permetre el desenvolupament de l'economia, però alhora van contribuir a fer créixer la distància entre els rics i els pobres. La pregunta continua continua essent : el boom petroler és bo o dolent? A qui ha beneficiat? A través de les seves fotografies, Rena Effendi mira de comprendre qui són els azeris i què passa al seu país. La fotografia li fa d'aliada en la seva cerca del sentit de les coses. Convida els visitants a mirar les imatges i a fer-se les mateixes preguntes.

Rena Effendi va començar a fer fotoperiodisme perquè per a ella era quelcom únic. Al seu país, els mitjans de comunicació no són independents i el fotoperiodisme no existeix. Per altra banda, la premsa internacional té tendència a oblidar les tragèdies quotidianes d'Azerbaïdjan. Quan Rena Effendi cerca les persones i les fotografia, sempre són molt acollidores, molt obertes i, en canvi, no poden amagar la seva sorpresa quan els diu que és del país i fotògrafa.

La primera vegada que Rena Effendi va sentir amb força la necessitat de fotografiar va ser quan el seu barri a la capital, Baku, estava en procés de desaparèixer i els residents eren desplaçats. En aquella època ella tenia una feina durant el dia i feia les fotos al vespre. Quan tornava a casa treballava a la cambra fosca, era una situació dura per a ella des d'un punt de vista emocional. Rena Effendi explica que quan fa fotografies se sent totalment concentrada i s'oblida de la resta. " Quan hom mira a través de l'objectiu, se sent deseixit, protegit". La composició, segons ella, es crea des del subconscient, el més important és captar l'emoció i la informació se'n desprèn. El principal és informar i arribar a les persones, " extreure " una emoció del visitant.

Rena és molt feliç d'haver estat convidada al Festival, per a ella és una meravellosa oportunitat d'exposar el seu projecte i " d'aprendre una mica més sobre fotoperiodisme " diu amb molta modèstia. Segons ella, ser fotoperiodista és tenir " l'enorme privilegi de mostrar als altres allò que passa ". És una manera de traduir la realitat a través dels seus ulls i de les seves emocions. Amb la fotografia, Rena Effendi diu haver trobat finalment un objectiu a la seva vida. Ha descobert el seu " llenguatge " per explicar la seva història.

Nelly Carles