Té 28 anys, és alta i bonica i càlida i dinàmica, parla un francès perfecte amb pinzellades d'anglicismes. I és que ve de Bèlgica, però viu a Anglaterra des de fa quatre anys. Estudiava periodisme i es preparava més aviat per fer ràdio quan va marxar a les illes britàniques per fer-hi una estada de formació de fotografia. Encara no n'ha tornat al seu país, i ara treballa per al Times, on els editors li passen per alt totes les absències. "De fet, crec que ells estan contents de veure'm treballar en altres coses diferents de les seves pautes. Els n'informo, els ho explico. Aleshores em perdonen".

Pel que fa als cecs i l'esport, tot va començar en un pub. "És estrany, moltes històries comencen així, per una conversa en un pub, o amb un taxista. Sentim alguna cosa que ens sorprèn, ens diem que ho anirem a veure i després ja no desconnectem més. En aquest cas, va ser una noia que em va dir que coneixia el capità de l'equip nacional de criquet per a cecs. Jo mai no n'havia sentit parlar d'això, i no aconseguia imaginar-me com s'ho podien fer per jugar. Aleshores vaig anar-ho a veure". Des del primer entrenament la Magali se n'enamora i segueix l'equip fins a Austràlia per al torneig de les tres nacions.

"Era la primera vegada que estava en contacte amb els cecs d'aquesta manera. Durant tot el viatge els vaig fer de guia perquè no havien pogut dur els seus gossos. I allò que més em va colpir va ser la seva capacitat de confiar-se, de refiar-se totalment de l'altre". Les seves fotografies mostren exemples fabulosos d'això. Un cec esquiant segueix el seu guia al so dels seus tocs d'atenció i de les seves indicacions de direcció permanents. Un cow-boy torna als rodeos després d'haver perdut la vista: es refia del seu cavall, i localitza el vedell per les campanetes que porta lligades a les banyes. S'ha convertit en una llegenda a l'Oest americà, i, per a la Magali, potser allò que més l'impressiona és la seva confiança, l'estat "completament zen" que li permet abandonar-se al seu cavall.

En qualsevol cas, és aquest poder de relació amb l'altre i aquesta superació d'un mateix el que ha atret la jove fotògrafa. L'angle de l'esport de seguida li va semblar el mitjà ideal per abordar un tema tan seriós com la ceguesa amb dinamisme i optimisme. Els rècords no l'interessen. Al contrari, allò que busca captar, és la vivència concreta de l'esport per part dels cecs, el lloc determinant que ocupa en les seves vides. "Per a ells és com una addicció", explica. "Tots els que han perdut la vista m'expliquen una mica el mateix: al principi es pensaven que ja no podrien fer res, i quan algú els deia de provar això o allò es mostraven escèptics. Pensaven que seria ridícul. I així que es van adonar que podien aconseguir alguna cosa, ja no van poder parar. Es van convertir en dependents".

"L'esport revoluciona les seves vides a tots els nivells. Hi ha el plaer, l'excitació, però també el simple fet de guanyar mobilitat, autonomia, de sortir de casa, trobar-se amb gent, viatjar. L'esport per a cecs va aparèixer després de la Segona Guerra Mundial i se n'organitzen molts certàmens internacionals. Cada vegada més. Sovint n'hi ha prou d'aplicar algunes petites adaptacions, com per exemple, posar campanetes dins les pilotes de futbol o simplement posar-les en una bossa de plàstic perquè un esport sigui accessible als cecs. També cal, sobretot a Europa, superar els hàbits de sobreprotecció que sovint es desenvolupen de cara a aquestes minusvalideses.

Adrien Laplanche