Immensos castells de glaç, decorats teatrals, bells uniformes, partides de tennis sense pilotes. Un bon nombre de fotografies de Carl Keyzer sobre els camps de treball a Sibèria conserven aquest costat "Eurodisney" que l'havia colpit quan va visitar per primera vegada el camp model 27. Era l'any 2000, en ocasió d'unes pràctiques per als fotògrafs locals organitzades a Krasnoiarsk amb motiu de la gira per Rússia de l'exposició de Magnum sobre el bloc de l'Est entre 1945 i 1989, titulada "A l'Est de Magnum". Des d'aleshores, juntament amb un fotògraf de Krasnoiarsk, i gràcies als passis del general que té al seu càrrec els 135 camps de la regió, Carl de Keyser ha visitat entre 35 i 45 d'aquests camps, segons si es compten per localitats o per unitats administratives.

Tant si són centres industrials integrats a la ciutat, grans granges de cria de bestiar comparables a les primeres cooperatives agrícoles de l'antic règim, o estan aïllats al bosc i se centren en el treball de la fusta, aquests camps són estranys híbrids -una mena de complex de producció en mans d'una màfia que explota la mà d'obra local gratuïtament. La majoria dels condemnats hi purguen efectivament penes desmesurades per delictes mínims, i amb freqüència veuen com se'ls renoven les sentències, amb la qual cosa la seva sortida esdevé incerta. "Tots els fusters de Sibèria deuen estar a la presó" ironitza el fotògraf. Però la imatge tradicional del presidi glaçat i de la disciplina fèrria no és del tot adequada. En determinades granges hi viuen famílies senceres. I, si bé les condicions de vida hi continuen sent precàries i els drets dels presoners hi són constantment burlats, no es poden ignorar els esforços del sistema per modernitzar-se.

El treball que Visa pour l'Image exposa al Convent de Santa Clara és un bon exemple de la filosofia molt particular de Carl de Keyzer sobre el fotoperiodisme."Sovint se m'ha retret una visió massa positiva, un punt de vista massa optimista sobre la vida en aquests camps", explica l'autor. "De fet, denunciar el pitjor no era el meu propòsit. Hauria pogut mostrar coses més horribles, però no era el que m'interessava. Primer de tot, jo volia mostrar la flexibilitat, el marge de llibertat, la vida que pot existir en aquests camps. Les coses han canviat des del Gulag. A més, i sobretot, jo no volia esborrar el costat artificial de les nostres visites. La majoria de vegades havien estat preparades d'antuvi, es veia, per exemple que determinats espais acabaven de ser repintats, etc. Estic fascinat per allò que els altres volen ensenyar, per allò que consideren que està bé. Vaig apreciar molt les tensions entre realisme i posada en escena, el joc entre la meva voluntat de veure i la seva voluntat d'amagar. I en el fons, allò que m'interessava era aquesta ficció en la realitat, aquesta posada en escena -com quan vaig treballar sobre les sectes religioses".

"Quan jo era més jove, buscava produir imatges universals, que no haurien de témer res del temps. Ara, és gairebé al contrari: vull fer coses que funcionen en l'instant, que revelen un moment particular. La connexió entre allò que els altres, en aquest cas els russos, miren de mostrar, i allò que em colpeix, a mi, el belga, en el fons depèn gairebé de l'atzar, mostra quelcom de nou, però quelcom una mica irreal. Quelcom estrany que ens informa alhora sobre la realitat del sistema i sobre la seva insatisfacció, és a dir, sobre allò que voldria ser". Així doncs, no és pas el criteri del major realisme el que guia la seva tria fotogràfica. Més aviat opta per aquelles imatges que tenen el major poder d'evocació, aquelles en què les qualitats estètiques i oníriques equilibren les qualitats documentals. Imatges que ens revelen la raresa, o l'absurditat dels sistemes, i, per consegüent, la seva humanitat. El seu gust per la il·luminació amb flaix sistemàtica també participa d'aquesta visió particular del reportatge, que no busca pas l'artifici, però l'accepta com una dada del real.

El més divertit, és que les imatges prohibides, aquelles que va poder robar als seus guies, aquelles que copsava i que guardava per al final de la visita, per por que no s'escurcés, no són les que es podria creure. Allò que interessa les autoritats dels camps és, sobretot, mostrar un sistema que funciona. Locals nets, màquines, materials. La foto en què es veu un home amputat a la infermeria, per exemple, no planteja cap problema als administradors, al contrari. S'hi veu material sanitari, un metge amb bata blanca: tot va bé. No s'en fan una qüestió de saber si la mà tallada és un signe del perill del treball als camps. En canvi, la fotografia on es veu un grup de treballadors sense uniforme que excaven els fonaments per a uns edificis nous és una foto prohibida.

Adrien Laplanche