|
Henri
Bureau
|
 |
El
treball d'Henri Bureau actualment s'exposa al convent Santa
Clara. Aquesta exposició és una retrospectiva
que ens presenta algun dels principals esdeveniments de
la segona meitat del segle XX, des del retorn de De Gaulle
de Baden-Baden, a la guerra de Vietnam, passant per Lech
Walesa unes hores abans del seu arrest. Una de les coses
destacables és que malgrat un camp de visió
restringit, degut al fet mateix de la utilització
d'una màquina fotogràfica, Henri Bureau aconsegueix,
malgrat tot, restituir l'amplitud dels esdeveniments i la
grandesa dels personatges de la historia.
Al llarg de tota la seva carrera s'ha esforçat per
" donar testimoni honestament" ja que, segons
ens diu: "L'objectivitat a parer meu és subjectiva",
el més important és " no tergiversar
la realitat, i encara que no es tergiversi, intentar no
modificar-la i intentar respectar les coses, la gent, les
situacions […] ". Bureau es revela sobretot contra
"la mistificació de la veritat", i posa
com a exemple "la història de la soldadeta nord-americana
[que s'havia fet creure que era una heroïna per la
qual havia calgut lluitar per salvar-la de les urpes dels
iraquians], ens trobem [en aquest cas concret] submergits
en la desinformació al més pur estil stalinista
[…] ".
Ens
recorda també que el fet que determinades fotografies
esdevinguin " icones" no depèn del fotoperiodista
mateix i explica l'exemple següent: "tinc un col·lega
que es diu Georges Mérillon, un noi jove, que havia
fet una fotografia absolutament extraordinària a
Kosovo, era un Goya, una cosa increïble, un home mort,
tota la família al voltant, les dones plorant, en
color, era sublim.
|
|
 |
|
Aquesta fotografia va ser copsada i ningú la va fer
servir durant sis mesos, vaig haver d'anar jo mateix a presentar-la
a un premi per dir-los: " heu vist això? ",
i aleshores es va convertir en una icona, no va ser gràcies
a Henri Bureau, però vull dir que una icona es fabrica".
Tampoc no s'ha d'oblidar la dimensió temporal: "es
pot fer quelcom absolutament extraordinari, si ho fas vuit
dies després del moment en què hi havia ganes
d'allò, s'ha acabat".
Amb
tot, ell pensa que " quan es fa una foto, hi ha un moment
en què se sap que la foto és completa ".
Insisteix també en la noció d'atzar, element
indissociable de la feina de fotoperiodista: "jo crec
totalment en l'atzar, amb la condició d'estar preparat
per aprofitar-lo, les grans fotografies, les belles fotografies
d'aquest ofici sempre es deuen a l'atzar, fins i tot després
de trenta anys de professió", i lamenta no haver
pogut aprofitar l'ocasió de fotografiar el peu d'Amstrong
tocant la superfície lunar: "El peu d'Amstrong
sobre la lluna, ja m'hauria agradat fer-la jo aquesta foto!,
mirada amb ulls de fotoperiodista no hi ha res a dir […]
per a mi és l'obra mestra del fotoperiodisme mundial".
Quan
parlem de Visa pour l'Image, no amaga el seu interès
pel festival: "és indispensable […] el món
del fotoperiodisme, es planteja preguntes sobre ell mateix
i no va equivocat, i una de les coses que li dóna garanties
sobre la seva pròpia existència és una
vegada més Visa [pour l'Image] " i continua dient:
"la gent es troba, parlen dels seus problemes, de les
seves esperances, és una cita ineludible".
"Ineludible
", aquesta és la paraula que li escau a la perfecció
a un fotoperiodista amb el tremp d'Henri Bureau. Va iniciar-se
en el fotoperiodisme a l'edat de 21 anys, a l'agència
Apis, i als 26 es va trobar en plena guerra del Vietnam treballant
per a l'agència Reporters-Associés. Més
tard va treballar a Gamma, i després, el 973, va fundar
l'agència Sygma, de la qual va ser redactor en cap
del 1981 al 1986. També va ser director a Press Sport,
per tornar més tard a Gamma com a redactor en cap.
De 1994 a finals de juliol de 2004 va ser director de l'agència
Roger-Viollet.
Arnaud DUPAQUIER
|
|
