"
Txetxènia - 10 anys de guerra" xoca. A
l'entrada de la sala on s'exposa el fotoreportatge d'Heidi
Bradner, al Convent dels Mínims, hi ha
un panell que avisa al públic sensible de la duresa de
determinades imatges. Heidi Bradner explica en blanc i negre,
però sobretot en negre, la guerra que té lloc des
que els militars russos van entrar a Grozny, el 31 de desembre
de 1994, i la seva evolució cap a la destrucció
massiva, la violència extrema i l'horror absolut.
La
proximitat i la calidesa dels txetxens al principi van fer que
la fotògrafa se sentís molt a prop d'ells, per això
va continuar cobrint el conflicte després del seu primer
treball sobre la guerra de Txetxènia : " els txetxens
aleshores eren molt oberts i acollidors amb els periodistes estrangers,
i això de seguida va convertir Txetxènia en un indret
especial per a mi". A la segona guerra el clima es va fer
cada vegada més perillós. La població txetxena
perdia la poca esperança que li quedava. El paisatge s'anava
destruint alhora que les seves vides: " La gran diferència
respecte d'altres èpoques que vaig fotografiar és
el caràcter extrem d'allò que hi succeïa".
El New York Times, US News, Stern, Der Spiegel, National Geographic,
van publicar el treball d'Heidi Bradner,
però només algunes fotografies en cada ocasió.
Per altra banda, el fotoreportatge va ser exposat a Anglaterra,
i està disponible íntegrament a la seva pàgina
web. Aquest treball fotogràfic ha provocat fortes reaccions
per part del públic, colpit per la negror de les seves
imatges. "Una vegada uns russos van abandonar l'exposició,
xocats i enfadats amb les fotografies... o amb mi".
|
Mostrant allò que havia vist, la fotoperiodista ha transmès
al seu públic " el sentiment d'alienació i d'aïllament,
els traumatismes físics o psicològics de la població
txetxena i dels soldats russos.
Fa
deu anys, ningú no hauria acceptat una guerra que ningú
no podria comprendre, que ningú no podria parar. Deu anys
de terror, de mentides. ". Tot i les dificultats amb què
es troba per finançar altres reportatges per continuar treballant
a la zona, Heidi Bradner té
la voluntat de tornar-hi, i és que, ella és una de
les poques persones que ha seguit el conflicte des dels seus inicis,
perquè és un lloc d'accés difícil, perquè
es fa complicat entendre què hi passa.
A
la Heidi Bradner, que viu a
Moscou, li agradaria des de fa temps dedicar-se a la bellesa d'Alaska
i de Sibèria per mostrar: " quelcom molt bonic, diferent
del gulag i del gel; sempre m'ha atret aquest espai tan vast i sentia
curiositat per veure què hi havia". Ha començat
un treball sobre els Nenets, un poble nòmada que segueix
els desplaçaments dels rens. Abocar-se a aquesta bellesa
natural o a la cultura ancestral d'un poble en harmonia amb el paisatge
constitueix per a ella una mena de teràpia. Es proposa "
mostrar quelcom que evoca el sublim, en un paisatge que molt poques
persones han vist mai, per no treballar només en coses negatives".
La
fotògrafa valora el fet que a Visa s'hi presenti el seu treball
i el dels seus col·legues íntegrament, contràriament
a allò que passa quan es publiquen a la premsa on són
objecte de la selecció dels equips de redacció. Per
a Heidi Bradner, el festival
manifesta la seva comprensió de la realitat del món
de la fotografia respectant la feina dels fotògrafs: "Moltes
de les fotografies no han estat mai vistes, si més no, juntes.
Visa no té por d'ensenyar-les" Ens explica que el
fet de trobar-se a Visa pour l'Image permet als actors d'aquesta
professió sentir que formen un cos professional.
Per a ella, Visa pour l'Image permet que es vegi el caràcter
humà del treball dels fotoreporters i evita els efectes propagandístics
que pot tenir la difusió d'aquests treballs segons si els
publica un diari o un altre. Deplora que en els nostres dies la
informació es vegi tan denigrada per la premsa en general.
Els treballs fotogràfics d'Heidi Bradner estan disponibles
en línia a la pàgina www.heidibradner.com
Florence DENEFLE
|
