Philip Blenkinsop és un d'aquells fotògrafs que porten fins a un extrem inaudit la visió que Visa pour l'Image té del fotoperiodisme. És d'aquells, les fotografies dels quals impressionen tant per allò que mostren com perquè donen fe dels riscos increïbles que estan disposats a córrer per fer-les i per mostrar-les al món; és d'aquells que viuen com un do del cel la possibilitat, negada a la població local, de sortir dels països en els quals fan els reportatges; i naturalment, d'aquells, sempre els mateixos, a qui no se'ls passa pel cap estar orgullosos d'allò que fan, ni jugar a ser herois o famosos, artistes de la imatge. I amb tot, són ells els herois de l'ofici.

El seu reportatge sobre les desenes de supervivents del poble Hmong, qui viuen acorralats dins la jungla al nord de Laos, és una nova crida d'auxili, un crit de dolor que corprèn, i deixa un malestar incurable. I és que, molt aviat, aquests homes, dones i criatures -els fills dels guerrers laosians aliats dels Estats Units durant la guerra del Vietnam, i que els asos de la llibertat van abandonar a la seva trista sort, després de la sev retirada-, tot aquest poble haurà desaparegut, ja sigui sota el foc o per la fam. S'hauria d'actuar immediatament: i és precisament aquesta la raó per la qual ens guanya el pessimisme i la repugnància.

"No hi ha gaire solucions", explica Philip Blenkinsop. "S'hauria de produir, o bé una pressió diplomàtica per part del govern nord-americà de cara a obtenir l'evacuació dels Hmong -però una decisió política d'aquesta naturalesa necessitaria un temps considerable-, o bé una intervenció d'un organisme humanitari tan poderós com la Creu Roja Internacional. En ambdós casos implicaria una mobilització internacional considerable…

" Aquesta és la raó del seu reportatge que mostra la situació desesperada dels Hmongs, sense caure en el patetisme ni en l'excés -una qualitat sorprenent quan hom coneix la violència d'algunes de les seves imatges. Explica els quatre dies de viatge amb un petit comando d'Hmongs, la recerca d'aliments, les cicatrius heretades dels combats i dels bombardejos, que s'han intensificat des de fa uns anys, i, a l'arribada a destí, la misèria d'unes quantes desenes de persones, únics supervivents de tot un poble.

Tot i que les imatges parlin, també se'ls ha de donar l'oportunitat d'expressar-se, i s'ha de dir que la distribució que ha tingut el reportatge fins ara és ben decebedora per al fotògraf. A banda de Monde 2, a França (als quals Blenkinsop està molt agraït perquè, segons ell, han explotat molt bé les seves imatges), Time Magazine i Time Asia de moment són gairebé els mitjans que l'han publicat. Esperem que es produeixi l'efecte bola de neu... Si més no, el fotògraf vol fer saber que els dos guies dels dos periodistes francès i belga que van ser arrestats quan van intentar fer el mateix viatge, una mica abans que ell, encara es podreixen a les presons laosianes. Els seus noms són: Ta Thoa Moua i Pa Phue Khang. Segons informacions que han arribat a Blenkinsop, són víctimes dels pitjors tractaments....

Philip Blenkinsop va néixer a Anglaterra el 1965, però ben aviat, la seva família va deixar aquell país per traslladar-se a la prometedora Austràlia. Un cop acabat l'institut no va aguantar més d'un mes els cursos de fotoperiodisme de la universitat i va preferir enrolar-se al Junior Sunday Times, de Birth (Austràlia) i, més tard, a l'Australian, diari nacional amb seu a Sydney. El 1989 marxa a Tailàndia, on encara viu actualment i, a partir d'aleshores, treballa com a fotògraf independent. Des del 1997, les seves imatges són distribuïdes per l'agència Vu. Entre els seus reportatges més importants, ell mateix destaca: la retirada de les tropes vietnamites de Cambotja (1989), l'eliminació del moviment pro-democràcia a Bangkok, arran de les manifestacions del 1992, el cop d'estat a Cambotja (1997), la resistència a les muntanyes de Timor Oriental (1998), la guerra ètnica a Borneo (1999), i la rebel·lió maoista i la matança de la família reial a Nepal (2001).

Adrien Laplanche