Històries de Sudàfrica

Les fotografies de Jodi Bieber són d'una bellesa terrible. I les llegendes, ben sovint extretes de les entrevistes amb els protagonistes, sovint són com dutxes d'aigua freda. S'ha de dir que el seu país té la reputació de ser el més violent del món. Amb tot, la mirada de la fotògrafa sud-africana mai no es recrea en l'horrible, sempre aconsegueix extreure la humanitat de la desesperança; i és precisament aquest joc entre bellesa, humanitat, dura realitat i paraules incisives allò que dóna força a la seva obra.

De la seva joventut passada a Sudàfrica, la fotògrafa no en recorda sinó problemes menors, aquells als quals es confronten tots els joves dels països desenvolupats; parla de barris residencials amb paraules que recorden els barris tranquils dels Estats Units, murs alts i, també, agents de seguretat. Es recorda d'uns estudis de màrqueting que va cursar "perquè era la solució més fàcil. La meva mare volia que estudiés i era el més curt que hi havia". Naturalment no estava feta per a allò. Després de treballar durant dos anys, decideix deixar-ho córrer tot. El seu propi país està en plena ebullició: ja és hora que vagi al seu encontre. Des d'aleshores no ha parat.

La recerca periodística és dura en un país com aquest. Desgastadora. Sobretot quan, com és el cas de Jodi, es va fins al final. Comença treballant per a un diari de Johannesburg, The Star Newspaper. Allà ja topa amb la dura realitat del seu país, la que li fa dir que a Sudàfrica s'està davant la realitat tot el dia: hi ha el primer món i el Tercer Món, la duresa de la vida, palpable, aclaparadora, ineludible. Es fa evident que només de pensar-hi Jodi sent aquesta realitat a flor de pell i que la suporta amb dificultat. Sens dubte és un rebuig visceral allò que l'empeny, l'any 1995, a deixar el diari per dedicar tot el temps a la realitat més dura de la societat sud-africana. "Jo volia ensenyar el cantó més negre de la vida", resumeix.

I de fet, fa com una immersió en apnea dins la foscor, amb una força i una humanitat rarament igualades. Innocent, blanca, sola, va entrar en els barris més durs per fotografiar, primer els afrikaners desclassats des de la caiguda de l'antic règim, i després les bandes de delinqüents dels barris negres. Explica que es va veure abocada a tractar amb autors de crims i violacions, i va haver d'acarar el fet que tenien gràcia i bones maneres. "Això si, vaig triar un grup de paios quadrats, formals, que no estaven enganxats al crack o al mandrax", aclareix. També explica com la posaven a prova, al principi, sovint la turmentaven. Explica com a mesura que la seva innocència (la seva ingenuïtat? es corregeix) es reblania, s'adonava del perill que corria. Paradoxalment, com més se l'acceptava, més por tenia: es va adonar, per exemple, que aquells que al principi la prevenien del perill, un cop habituats a la seva presència, s'oblidaven de prevenir-la que més li convenia no quedar-ne al marge.

"Al cap d'un cert temps, quan ja hi havia massa proximitat, no podia continuar fent fotos, havia de canviar de tema", explica. Ja sigui perquè alguns malintencionats, provaven de fer-la participar a l'esforç de la guerra a canvi de les fotografies (L'oncle del David, el jove afrikaner, per exemple, en sortir de la presó, va voler que la Jodi "traslladés trastos d'una casa a una altra"), ja sigui perquè psicològicament s'hi comprometia massa. Les seves jornades de treball són intenses, durant les 13 hores diàries que passa amb aquests elements, està en un estat de tensió permanent, sempre a punt que tot es precipiti. Es converteix en una veritable assistent social: la gent la ve a veure per demanar-li 500 rands perquè aquell està a la presó, li fan preguntes sobre la salut d'aquell altre, sobre l'oportunitat d'avortar, etc. Al final cada vegada tolera menys la idea que ella, quan ho vol, pot marxar, mentre que ells estan atrapats en aquest món. Condemnats gairebé de cert a una mort violenta. Tancats en un cicle que fa que els petits admirin la força dels grans, vagareigin pels carrers i formin colles que més tard substituiran els gangs dels adults. Ja no pot més. Ha de canviar. Però continua en una altra banda.

Durant aquests set anys de reportatge per Sudàfrica, tant si ha dirigit el seu objectiu vers les regions desèrtiques de la província de Northern Cape, per fugir de la pressió, vers les poblacions negres que es tornaven a trobar amb les terres d'on les havien expulsat, vers els aturats de les regions mineres o vers la misèria urbana, Jodi Bieber sempre ha dedicat a la vida una mirada púdica i tendra, que mostra la desesperança, la misèria o la solitud, o simplement, la vida. S'ha de veure el retrat de les dues belleses de Pofada, un "one horse town" del Northern Cape, és a dir una ciutat tan morta que hom es pregunta si de veritat hi ha gent que hi viu. Aquesta imatge ben senzilla de dues nenes de llargs cabells rossos reflecteix d'una manera increïble aquesta solitud desèrtica, però habitada. S'ha de veure el seu retrat d'una jove prostituta que gira el cap cap a la paret expressant millor que qualsevol imatge de crua violència la desesperança de la jove. És la màgia dels ulls de Jodi Bieber.

Jodi Bieber ha rebut en diverses ocasions el World Press Award. Aquesta tardor es trasllada a París per treballar en la distribució. Pertany a l'agència Network i a Rapho.



Adrien Laplanche