|
|
Es
podria dir que Odd Andersen sempre ha estat fotoreporter.
Quan era petit, explica que sempre estava enganxat al diari
en el qual treballava el seu oncle com a fotògraf.
A l'edat de 7 anys, ja sabia que ell també volia
ser fotògraf. Als 12 anys, li donen la primera càmera
de fotografiar i una ràdio que li permet captar la
freqüència de la policia local, fa el seu primer
reportatge sobre el terreny i ven la seva primera foto a
un diari! Des d'aleshores pràcticament, no ha deixat
d'exercir aquest ofici...
Nascut
a Noruega l'any 1969, Odd va deixar el seu país d'origen
cap al 1994, una mica abans de ser contractat per l'AFP.
Va viure a Sarajevo durant dos anys, i després a
Sudàfrica, ara viu a Londres. Més aviat hi
té la seva primera residència ja que el seu
ofici de reporter d'agència el porta allà
on l'AFP l'envia.
|
|
La
retrospectiva del seu treball que es presenta al Convent dels
Mínims és, doncs, una col·lecció
d'imatges captades arreu del planeta. No s'assemblen, però,
a les imatges que ens esperaríem de qualsevol reporter
d'agència, evidentment. La gran qualitat d'Odd, pel
que sembla, és que no s'interessa mai per l'acció
militar ni els combats. " Vaig al darrere de les imatges
que revelen la realitat quotidiana, la vida dels civils",
ens explica; " i també les imatges que tenen un
costat absurd, o una punta d'humor". No sorprèn
gaire, doncs que ens digui que la seva foto preferida de l'exposició
(una fotografia efectivament bastant emblemàtica de
la seva manera de fer), és la d'un home vell, que s'està
en una carretera on circulen vehicles de guerra, a Bòsnia.
Aixoplugat de la pluja sota un paraigua, l'home mira com pastura
la vaca que porta lligada a una corda. En aquella època,
la seva vaca valia el triple que el seu cotxe, segons va dir
al fotògraf.
De
quina manera es podria parlar millor del seu treball sinó
és recordant les seves imatges? Entre les seves preferides,
també hi ha la fotografia captada a Sudàfrica,
en ple descampat, enmig d'enlloc, uns guerrers amb vestits
tradicionals, incloses les llances, passen per un detector
de metalls com els dels aeroports. I és que van de
camí cap a la cerimònia a la qual assistirà
el príncep Carles d'Anglaterra! Però, com
Andersen ens diu, no es tracta d'humor: allò que
emergeix principalment de les seves fotos és la vida
quotidiana.. Tan reveladores com aquesta són: la
fotografia en què una soldat nord-americana registra
dues iraquianes amb vel i vestit llarg negre; la foto en
què uns presoners iraquians reben, un rere l'altre,
l'aigua que els soldats nord-americans els fan beure de
l'ampolla, perquè tenen les mans lligades a l'esquena;
o també la foto de la mirada desesperada d'un granger
blanc de Zimbabwe obligat a assistir a un míting
a favor de Mugabe.
Adrien
Laplanche
|
|
