Al principi, Kadir Van Lohuizen feia fotografies per ensenyar allò que veia i sentia en els seus nombrosos viatges i per compartir les seves experiències. El poder de la fotografia l'atreia: "si hom mira la Història i allò que la gent té al cap, no són altra cosa que imatges. Penso que la fotografia és un mitjà molt poderós de transmetre un missatge. "

Kadir Van Lohuizen no és un fotògraf que s'interessi pels esdeveniments dels quals parla l'actualitat. Cobreix molts conflictes dels quals no se sent parlar gens (com molts dels conflictes que tenen lloc a Àfrica), o aquells que es releguen a la cinquena pàgina. En el cas del Katrina, va ser diferent. Va decidir anar a Nova Orleans quan es va adonar que no es tractava en absolut d'una catàstrofe natural.
" Aquell huracà va devastar la ciutat, però van ser els homes que ho van convertir en una catàstrofe... quan hom constata la manca de reacció del govern nord-americà... mentre un gran nombre de persones es quedaven ancorades a les carreteres durant dies sencers. "

Ell va voler fer la seva pròpia investigació sobre allò que havia passat realment a més a més de l'huracà. A Nova Orleans va coincidir amb altres fotoperiodistes. Ateses les circumstàncies (absència de transports, de benzina i d'aliments), Kadir Van Lohuizen (Països-Baixos), Stanley Greene (EUA), Paolo Pellegrin (Itàlia) i Thomas Dworzak (Alemanya) van decidir treballar junts

L'exposició " Katrina, an unatural disaster ", (Katrina, un desastre no natural) que es pot veure a l'antiga universitat, deixa constància del fet que el Katrina, la terrible tempesta que a finals d'agost va escombrar el Delta del Mississippi i la regió riberenca del Golf de Mèxic, va anorrear Nova Orleans i juntament amb ella qualsevol il·lusió d'igualtat.
A banda de les destrosses causades per l'huracà apareix un problema polític: la incompetència dels governs, les desigualtats socials i racials al Sud dels Estats Units, però també arreu del país sencer.

Els fotoperiodistes estan ansiosos per revelar tota la veritat. K. Van Lohuizen declara: " el govern dels Estats Units continua dient tot anirà bé, Nova Orleans serà reconstruïda i serà una ciutat encara més gran i encara més bonica, però quan estàs sobre el terreny, veus les coses diferents. "
Es van aturar les recerques i les operacions de salvament al cap d'un mes de la catàstrofe. 150 000 persones continuen vivint a hores d'ara en hotels, moltes persones no han estat retrobades.

Quatre mesos més tard, K. Van Lohuizen, Stanley Greene i Paolo Pellegrin van decidir tornar-hi per segona vegada, i van descobrir amb horror que no havia canviat pràcticament res, que la major part de la ciutat encara estava deshabitada i destruïda.

" La segona vegada encara em va xocar més, perquè les zones que jo ja havia visitat i que havien estat derruïdes continuaven sense canvis. No s'havia mogut ni una pedra. No podia creure el que veien els meus ulls, i encara no m'ho crec." La visió del barri " Lower Ninth Ward " va afectar-lo particularment: " Quatre mesos després, em trobava al mateix lloc fent les mateixes fotografies " Incrèdul, afegeix: " Si aquesta catàstrofe hagués tingut lloc en una regió rica de Florida, tot hauria estat diferent. A Nova York, després de l'11 de setembre, es va remenar fins al més mínim tros de runa amb l'esperança de trobar la mínima resta humana. Em temo que només hi ha una explicació possible: la segregació que hi ha als Estats Units. "

La història dels Estats Units és una història de conflictes racials. Amb el Katrina, la qüestió racial va tornar a ocupar les portades dels diaris nord-americans. L'extrema pobresa que va revelar l'huracà va obligar el país a rectificar la visió deformada que tenia d'ell mateix.

VISA constitueix un moment important de reflexió per al fotògraf. Kadir Van Lohuizen conclou: " És com un mirall en el qual es reflecteix allò que he fet i allò que vull fer... "

Marion Mozzi