Després d'estudiar antropologia, Pablo Cerolini va decantar-se per la fotografia la qual, per a ell, " sintetiza un esdeveniment tan bé com les paraules " i té un impacte que pot fer canviar, o, si més no, pot fer evolucionar una situació. Cerolini, però, en coneix les limitacions :
" La transformació social funciona el nivell de la presa de consciència. La imatge pot ajudar-hi, però si l'espectador no està obert al canvi, la fotografia no pot fer-ho tot ".

Amb tot, el fotoperiodisme té un un altre paper tan important com aquest : el de no oblidar, perquè captura per sempre més un esdeveniment

El 24 de març de 1976, un cop d'estat provoca la dictadura més sagnant de la història d'Argentina. Els anys següents, les forces militars van segrestar, torturar, matar milers de persones ; alguns van ser empresonats o obligats a marxar del país.

Les fotografies mostren, per tant, escenes de violència, de repressió i de corrupció : les dones dels mocadors blancs donant voltes a la Plaza de Mayo, les armes, els cavalls, els gossos per intimidar, la copa del món de futbol que la dictadura va utilitzar com una operació de maquillatge, i l'arribada de la democràcia.

Cobrir aquest període dels anys de plom ("Los Años de Plomo ") ha estat una tasca dificil. Efectivament, hi ha poques fotografies d'aquest període, ja que a causa de la dictadura, la major part de " proves fotogràfiques " havien estat censurades. Després de recerques als arxius i de successives seleccions (suprimint les fotografies que emmascaraven la veritat), Pablo Cerolini i Alejandro Reynoso van fer una recopilació dels testimonis de 65 fotògrafs. Les fotografies donen a conèixer una veritat que només es va destapar a partir de 1983, quan la dictatura va ser abolida.

" En Negro y Blanco ", que s'exposa al Convent dels Mínims, és doncs un homenatge al fotoperiodisme, als fotògrafs que no han tingut cap reconeixement i a les àvies de la Plaza de Mayo.

Marion Mozzi