A
marxes forçades
Oblidats pel creixement, avui dia les tres quartes parts
dels camperols xinesos viuen per sota del llindar de la
pobresa. Sense diners, per minses que siguin, les despeses
d'escolarització són inassolibles. L'única
solució que es presenta és emigrar cap a l'interior
del país i convertir-se en mingongs, obrers migradors
sense permís de treball. Explotada, desplaçada,
sense cap protecció social, sense educació,
aquesta mà d'obra barata queda a la mercè
dels poders corruptes. I cada dia torna a començar:
posant en perill la vida, els mingongs fan realitat el "miracle
econòmic xinès".
Reportatge realitzat per encàrrec del Centre Nacional
de les Arts Plàstiques del Ministeri francès
de la Cultura i la Comunicació.
|
|
Samuel
Bollendorff actualment es defineix com un fotoperiodista que
no dubta a fotografiar-ho tot, a transmetre tanta informació
com sigui possible. És conscient, però que les
seves imatges, a més de ser informatives, han de vehicular
una emoció que arribarà a la gent. Cadascuna
de les seves fotografies ha d'anar acompanyada d'un text,
s'ha d'inscriure en una història que no pot ser narrada
simplement per la imatge.
Samuel
Bollendorff va estudiar a l'escola Louis et Lumières
de París, i també va ferla carrera belles arts.
La seva exposició al Convent dels Mínims tracta
el tema dels obrers xinesos; una població pobra, endarrerida
respecte del desenvolupament del seu país, que emigra
cap a l'interior, allà on hi ha el " taller del
món ", a la cerca de feina. Les feines que hi
troben són dures i repetitives,.
A
la Xina no ha estat sempre fàcil acostar-se a la gent,
explica Bollendorff ; les autoritats tenen tendència
a vigilar la feina dels periodistes, però saben que
no poden controlar-ho tot. És per això que Bollendorff
va treballar de pressa i eficaçment, aprofitant que
coincidia amb persones interessants de cara al seu reportatge.
La gent acceptava prou bé que la fotografiés,
fins i tot no tindria inconvenient que la seva imatge voltés
pel món per tal de donar a conèixer la seva
situació i poder esperar un futur millor.
Aquestes ganes de deixar-se veure és prou evident a
les fotografies de Bollendorff, per exemple, a la imatge de
la prostituta que parla per telèfon a qui no sembla
molestar en absolut la presència del fotògraf.
Preguntat sobre com s'imagina el futur de la Xina, Bollendorff
respòn que els pròxims Jocs Olímpics
potser podrien significar algun canvi, però el sistema
econòmic xinès no sembla que pugui existir de
cap altra manera.
De
vegades per a un periodista és compromès fer
reportatges per encàrrec; en aquest cas el treball
de Bollendorff va encarregar-li el Centre National des Arts
Plastiques. Amb tot, el fotògraf està satisfet
del seu viatge i que n'hagi sortit una exposició que
s'ha presentat a VISA. Bollendorff és del parer que
la forma d'oferir les imatges ha de ser pensada, s'ha d'aplicar
un dispositiu per tal de captar i canalitzar l'atenció
de l'espectador. Ell no té interès a mostrar
imatges sense solta ni volta, vol mostrar-les en una sèrie
coordinada, i això no sempre és fàcil
a la premsa.
Bollendorf considera que gràcies a aquest treball sobre
els obrers xinesos, l'evolució de la seva carrera ha
fet un pas endavant i, al contrari que d'altres que prenen
distàncies amb l'edat, ell pensa que com més
s'acosti a l'objectiu del tema que tracta, més bona
serà la foto.
Jim Lefeuvre
|
