Festival Internacional de Fotoperiodisme

Del 27 d’agost a l'11 de setembre de 2016

Setmana escolar del 12 al 16 de setembre

Vetllades de projecció de 29 d’agost al 3 de setembre

Setmana professional del 29 d’agost al 4 de setembre

Sélectionnez un language
Office de tourisme Perpignan

Perpinyà La Catalana, Vila d'Art i Història

La seva identitat

Perpinyà la Catalana o “Fidelíssima Vila de Perpinyà” : així es presenta oficialment la nostra ciutat. Aquestes denominacions fan referència a la nostra història, la nostra identitat, el nostre patrimoni, però també expressen una realitat geogràfica i cultural que enriqueix i singularitza la nostra vila. La Catalana perquè Perpinyà, capital de la Catalunya francesa, del segle X fins a mitjans del XVII, amb algunes interrupcions, fou un element d’un principat català més tard lligat al reialme d’Aragó. Perpinyà és, sens dubte, un dels bressols de la cultura catalana, romana i mediterrània, original per la seva llengua, les seves tradicions, les seves expressions artístiques i l’arrelament dels seus valors. Quant al títol de “Fidelíssima”, aquest li fou atorgat el 1474 pel rei d’Aragó i Comte de Barcelona, Joan II, per commemorar la resistència dels perpinyanesos a l’annexió del Rosselló per part de Lluís XI. Des de llavors el títol s’inclou a l’escut d’armes de la nostra vila.

La seva situació geogràfica

Perpinyà té moltes cares. “Gran petita ciutat” o “petita gran ciutat”, és el centre d’una antiga província, el Rosselló, organitzada al voltant d’una plana agrícola. Es troba enmig d’un entorn privilegiat: d’una banda, el litoral mediterrani de roca i platja, de l’altra, els circs de muntanyes, entre els quals l’imponent massís del Canigó (un dels cims més alts dels Pirineus francesos). Al país de la Tramuntana, que aclareix el cel blau i amb una llum que inspirà el “fauvisme” , Perpinyà es beneficia de les influències mediterrànies amb 2.500 hores de sol a l’any. Perpinyà és la Prefectura més meridional de la França continental. Per bé que és essencialment mediterrània, representa “un altre sud”, diferent del món provençal, del país de Llenguadoc o de la Costa Blava. Perpinyà és la capital d’un departament, els Pirineus Orientals, que marca la seva identitat geogràfica i cultural naturalment orientada vers la Catalunya espanyola : una ciutat pont entre Barcelona i les ciutats del Llenguadoc Rosselló.

La seva història

Perpinyà fou durant molt de temps una plaça forta ; tot i així és una vila fronterera, un lloc de passatge i de encreuament de pobles. Situada sobre la via que unia l’estret de Gibraltar amb la península italiana , esdevinguda la “Via Domitia” romana el traçat de la qual és avui perpetuat per l’autopista A9. Fou l’escenari d’invasions, guerres, d’ençà del passatge d’Hannibal, els episodis amb els Vàndals, els Visigots, els Àrabs i després els Francs, les rivalitats franco-catalanes, les guerres de successió a Espanyà, les guerres napoleòniques, fins a la segona guerra mundial ! Però també fou terra de refugi ; per tant, reuneix des de fa segles poblacions amb cultures diferents : catalans rossellonesos o d’origen espanyol, gitanos sedentaritzats, refugiats originaris de tota Europa, pieds noirs des del 1962, població immigrant portuguesa, magribina o d’altres països.

D’altra banda, Perpinyà és, des de l’Edat Mitjana, hereva de l’organització, les institucions, la cultura i els valors urbans de l’antiguitat romana, represes pel principat català. Antiga ciutat romana de Ruscino, seu del Comtat de Rosselló, es troba entre les primeres viles d’Europa que reben, el 1197, una Carta de Llibertats Comunals del rei d’Aragó i comte de Barcelona Pere I. Aquesta encara és visible als monuments cívics i civils de la vila : Llotja dels Mercaders, Casa de la Vila, Palau de la Diputació, Palau de les Corts. Es perpetua així en les nombroses tradicions que celebren els valors de la comunitat : festes, reunions, dansa fraternal de la sardana “colla”... Per fi Perpinyà esdevé la capital continental del Reialme de Mallorca entre el 1276 i el 1344, el més petit reialme de la Mediterrània però també el més bell. Aquest període d’apogeu és l’origen dels elements majors del seu ric patrimoni.

Les seves múltiples riqueses

Perpinyà viu la seva època daurada amb el “Regne de Mallorca”, de 1276 a 1344, període durant el qual la ciutat fou la capital continental d’un estat mediterrani i en part insular. La vila reial es cobreix llavors d’una arquitectura i d’una decoració gòtica, de col•legials ; la seva prosperitat comercial s’exporta a tota la conca del Mediterrani. Capital cosmopolita, Perpinyà rep llavors artistes i esdevé el bressol literari de grans trobadors com Pons d’Ortaffa, l’etapa de viatgers filòsofs com Ramon Llull, la llar d’una escola filosòfica i religiosa jueva important. Aquesta brillant visió és alimentada pels monuments del Campo Santo (claustre – cementiri), el complex de la catedral, la Casa de la Vila, les esglésies, la catedral i, és clar, el Palau dels Reis de Mallorca. Per Perpinyà és un període clau que fonamenta l’orgull i la independència de la vila. També és llavors quan apareixen alguns dels elements més importants de la trama urbana. En efecte, una de les característiques de Perpinyà, i sobretot del seu antic centre, és la persistència d’aquesta trama urbana històrica i de les seves estratificacions que no s’han modificat per cap gran programa urbà posterior. A Perpinyà potser no hi ha grans conjunts prestigiosos, grans mansions, cap “gran carrer” espectacular, però sí que hi trobem “carrerons fòssils vorejats per estiloses residències” (P. Boulat) que han tingut la sort de subsistir, i es tracta d’un patrimoni més regular, més orgullós i significatiu.

Convé afegir que després de la seva incorporació al territori francès mitjançant el Tractat dels Pirineus (1659), Perpinyà veié reforçats el seu rol de plaça forta i la seva vocació militar. Fou així com, després de la Revolució, la majoria dels monuments públics i sobretot les propietats religioses, foren annexionades per l’exèrcit, cosa que garantí més o menys llur integritat però també va aïllar aquests espais de la vida i el desenvolupament de la ciutat; els espais i vies públiques se’n van desviar. Els conjunts més significatius, i sovint els emplaçaments més estratègics per al urbanisme, van perdre així el seu lloc dins el patrimoni de Perpinyà. Aquests conjunts no tornaren a formar part del patrimoni públic fins els anys 80. Fou llavors que s’obriren perspectives totalment noves per a la revaloració del nostre patrimoni.

Una cultura original en l’expressió encara autèntica però desconeguda, una identitat rica i complexa, influències múltiples, una llarga tradició urbana, un passat prestigiós però abastament llegendari, grans monuments per retrobar dins un patrimoni important però difús...